diumenge, 17 de juliol de 2016

Carles Capdevila: Acompanyar, estimar, ser-hi

Tot sovint retallo textos sobre educació. I avui diumenge, a la contra de l'Ara, Carles Capdevila m'atrapa amb un text senzill però de contingut fonamental: una premissa bàsica sense la qual no caldria tota la resta. Acompanyar, estimar, ser-hi. La tendresa i la violència, als nostres instituts, per exemple. No una recepta bonista sinó una consigna valenta. La recullo al costat dels altres retalls que vindran, a mesura que avanci l'estiu, mentre oblido el curs passat i, a poc a poc, em trobo rumiant el curs que vindrà.

(La foto, del final del Lipdub dels 25 anys del Catà)


Acompanyar, estimar, ser-hi
Carles Capdevila

Ara, diumenge 17 de juliol de 2016 

Em deia la Pilar Ugidos, bona mestra artesana, que el centre i l’essència de l’educació no són ni els mestres ni els alumnes: són les relacions.

Jaume Cela s'agafa a la filosofia de Joan Carles Mèlich per concloure que el verb que conjuga l’educador és ser-hi. Que és molt més que ser: és ser en un lloc i en un moment. I al costat d’algú, esclar. Ser en un context, ser en companyia, ser plegats.

Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem, i som en un context, el de les relacions. Per això és evident que més que persones tòxiques hi ha relacions que fan sortir el pitjor de nosaltres, i més que persones extraordinàries hi ha relacions que ens ajuden a projectar el millor de nosaltres. D’aquí la meva admiració creixent per les vocacions que consisteixen a tenir cura de persones, que donen tot el protagonisme al vincle.

Que siguem les relacions que tenim, com les tenim i amb qui, ens refrega una obvietat que massa sovint oblidem: que hem vingut a aquest món a estimar i ser estimats, a donar i a rebre. Tot és amor o bé la seva negació, que té una gamma que va des de la indiferència fins a l’odi, sempre tan oposat i tan proper a l’amor. O celebrem l’estima o exhibim a crits i a cops la seva absència. Tendresa i violència són expressions pures del mateix desig i necessitat: el d’estar pendent l’un de l’altre, ja sigui per cuidar-nos o fer-nos mal, per salvar-nos o per matar-nos.

I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. És més verb que substantiu, més exemple que discurs, viu del fet i no de la paraula, imposa la realitat sobre la idealització. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada