Esquerra, després del 26J

Ja han passat deu dies d'ençà les eleccions del diumenge 26 de juny. I si bé aquell mateix vespre ja teníem els resultats amanits amb declaracions d'urgència -els sondeigs van ser espaterrants!- la veritat és que tot plegat no ha bellugat gaire. Bé, una mica sí que ho ha fet: a Manresa, per primera vegada des dels anys de la República, els d'ERC vam guanyar la convocatòria sumant 7.808 vots, 229 més que no pas desembre, i això malgrat la davallada de participació. Només CDC, ara en segona posició, va perdre més de mil vots! El resultat té un absolut paral·lelisme arreu del Bages, on ERC s'imposa, i encapçala resultats en 17 dels 30 municipis. No cal dir que al local vam fer festa grossa...

Ara podríem continuar dient també que ERC avança arreu del país i que ja es veu que anirem tots tan bé. Però no, em penso que allò més rellevant d'aquell diumenge va ser veure, d'una banda, com el PP aconseguia vèncer arreu d'Espanya, refet de la patacada del 20D. I de l'altra, que Catalunya tornava a ser excepció, amb la victòria dels d'En Comú Podem. Oriol Junqueras ja va dir que, amb aquests resultats, es demostra que "l’Estat espanyol és irreformable", això és, que "no vol deixar de ser com ha estat les darreres dècades i segles". El President d'Esquerra Republicana, a continuació, va reiterar el seu compromís de continuar lluitant per construir la futura República Catalana i ens animà a tots en el mateix camí. Aleshores, i per allò de ser concrets, en Gabriel Rufián va demanar tot seguit als d'En Comú Podem que s'afegissin en la construcció d'aquesta República Catalana, perquè -i aquí els engaltà l'eslògan- és l’únic canvi possible: "Des del respecte, tornem a demanar als companys d’En Comú Podem que se sumin al canvi. Sereu molt benvinguts a la República Catalana". No va caldre gaire estona perquè en Domènech respongués empipat, bo i qualificant ERC de paternalisme entre d'altres moltes galindaines, i posant tots els seus trumfos als peus d'una futura victòria de les classes populars espanyoles, que es veu que ara no va poder ser...

Podria semblar el darrer calbot d'una baralla, és clar. Però ja amb una certa distància, comparteixo la pregunta d'en Toni Soler, a l'Ara, aquest diumenge: "Encara que l'independentisme tingui una majoria legítima al Parlament, no podrem avançar si el partit que ha guanyat les últimes eleccions, i que governa a l'Ajuntament de Barcelona, no sap quin estatus polític vol per a Catalunya. ¿Algú troba normal que, després de les mobilitzacions dels últims quatre anys, de la fallida del model autonòmic, una opció que aspira a governar-nos no tingui clar —o no gosi dir-ho—si hem de ser un estat independent o no?. Aquesta indefinició no deixa de ser un acte de tacticisme, i només es justifica per la por a perdre vots d'un cantó o de l'altre".

La resposta, avui al mateix diari, de boca del propi Domènech: "no participarem de fugides endavant" tot esperant "una acumulació de forces per transformar també la situació d’Espanya". Ja la pujarem dreta, ja, la paret! Mentrestant, el secretari d'organització d'ERC Manresa whatssapeja entusiasta que ja hem despenjat tots els nostres cartells de la ciutat. I penso que és fantàstic. Que tenim pojecte i equip. I per una vegada victòria i tot! Doncs no res, que continuem avançant!

La foto, de Marta Salmeron, il·lustra bé el nostre estat d'ànim d'ençà aquest 26J!