dijous, 19 de juliol de 2012

Exo 37, escriu el dentista

Dilluns a mig matí, rosegant unes xufles massa seques, em devia fer mal al queixal. Vaig passar una mala tarda i a la fi vaig trucar al dentista. "Demà a les nou", em van dir amb voluntat d'eficàcia. Dimarts, a les 9, el dentista va considerar improbable el meu dolor, "precisament en un queixal a qui fa un any vam matar el nervi". Calia esperar, doncs: al cap a i la fi potser no passaria d'una rebrincada i no era cosa d'anar arrambant peces!. Per si de cas, però, els primers calmants i uns antibiòtics obsequi de la consulta. I encara sort que me'ls vaig endur: la tarda de dimarts -i la nit que va seguir-la- només puc qualificar-la de monstruosa. Un filaberquí que em foradava la barra i a qui els calmants -un cada quatre hores!- només tenien capacitat lenitiva de 90 minuts. Tota la resta, un calvari. Dimecres, a les 9, ja tornava a ser a cal dentista. Vint-i-cinc anys de fidelitat i un comenari: "sí, caldrà extreure'l, ja es veu, potser està trencat i no ho sabem notar. La radiografia no aporta més dades..." Extracció sí, "però demà. Ho ha de fer la cirurgiana, ho sento, és complex i es pot estellar i... ". Circumspecte anota a la fitxa, EXO37. Res més.  I jo, moix, cap a casa. A la tarda és el deliri. M'enfilo a 39 de febre. Al meu voltant hi ha ambient de piscina i xafogor. Jo tinc fred i gasto un humor de gossos. Però avui, finalment, m'he trobat amb la cirurgiana. Com deia aquell, una hora curta. La dona, jove i guapota, no para de dir-me "xato" pel que intueixo que deu venir de Barcelona. Però ataca bé, i extreu el meu darrer molar esquerra inferior amb energia. No sento més dolor que l'estrictament necessari -el garric-garrec final, inevitable- i la sorpresa: tot era el del seny, que apretava per sota! "A veure si estem de sort, xato, i corona i ocupa el lloc del queixal". A veure. Perquè el queixal, ens ho mirem com ens ho mirem, ja fa dies que estava sentenciat, i potser anys i tot. Surto cosit i alliberat. Han estat mesos d'un doloret persistent i ara mateix ja no hi és.  De record m'emporto la peça, força deteriorada. I encara m'arribo al BonPreu a comprar-me una capsa de gelats -Magnums Frac- per allò que, avui, he de menjar fred i tou. O per celebrar que, a la fi, tornarà la normalitat...

El dentista de la foto és el de "La botiga dels horrors", un musical dels seixanta que en Joan Lluís Bozzo va dirigir a Barcelona el 1987. Poc després s'estrenava també la pel·lícula i el dentista hi fa un paper extraodinari. En fi, s'ha de reconèixer que l'ofici vol tacte i alhora un tremp especial. Totes les llegendes que els acompanyen acostumen a ser injustes. Allò que és cert, veritablement, és que els queixals poden arribar a fer molt i molt de mal...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada