diumenge, 29 de juliol de 2012

Una estada a la Granja d'Escarp (1978)

Suposo que alguna vegada li ho devia haver comentat a l'Anna Sàez, lleidatana, periodista i dona eficientíssima: "de jove vaig ser un estiu a la Granja d'Escarp, a collir peres". El cas és que ara fa un parell de mesos l'Anna va fer d'enllaç per demanar-me un text, breu, per a la revista de Festa Major d'aquell poble del Segrià que expliqués l'experiència. Ja avanço que és poc heroica. Però em va sortir això. I ho penjo amb els meus millors auguris per aquest cap de setmana festiu a la Granja d'Escarp!

Va ser l’estiu de 1978, i si ho sé amb aquesta precisió és perquè venia d’enllestir el tercer de BUP a l’institut Peguera, de Manresa. Anàvem “a collir peres” però –primera singularitat- hi vam anar comunitàriament, una dotzena llarga d’estudiants, tots de disset anys o a punt de fer-los. I anàvem directament a la Granja d’Escarp no pas per tenir-hi feina concertada sinó perquè en Joan Aurich, el mossèn de l’institut, havia emparaulat un espai on allotjar-nos amb el mossèn del poble. I ja hi vam ser, tots cap a la Granja amb la finalitat única i expressa de guanyar quatre pessetes, fer-ne un fons comú i, en acabat els exàmens de setembre, traslladar-nos amb tots els companys de curs –els fruiteraires i fins els que no!- una setmana de setembre a la comunitat de Taizè, al cor de França.

De manera que sota l’aspecte pelut i desendreçat, no passàvem de ser un grup de bona canalla de tradició cristiana, si es vol un punt esquerranosos i dos de somniatruites. I la Granja ens va acollir molt i molt bé, decidida a educar els nostres primers passos sense adults –sense la família, sense professors, i gairebé sense consciència. Als anys setanta això passava, tot canviava i tot es qüestionava, i fins semblava normal que un grapat de menors d’edat s’establissin en un primer pis d’uns locals parroquials i en aquella sala diàfana i calorosíssima, hi dormissin, hi cuinessin i hi mengessin. I deixessin la higiene per als caps de setmana...

En alguns casos la broma va durar dos dies –el meu amic Toni, per fer-ho bé, es va presentar perfectament pelat, convençut que així obtindria abans la feina. I va ser cert: però aquelles orelles blanquíssimes que feia anys que no veien el sol es van encendre com teies i al vespre les tenia vermelles i febroses, i l’endemà supurant i visiblement malalt, va haver de tornar cap a Manresa. La resta ens en vam anar sortint, les noies a la cooperativa –més mal pagades, i això les revoltava- i els nois de primer carregant camions al vespre i, a poc a poc, trobant la família que se t’emportés a resseguir bancals amb el calibrador a coll i més paciència que mala lluna. Vaig ataconar camions de moltes tones amb destí a Alemanya, i em penso que ens pagaven mil peles, i potser un “cubata”, si el xofer estava d’humor. I més endavant, recordo l’avi voluntariós que amb la seva lambretta m’acostava al camp i vinga a fer hores! Això sí, podies menjar fruita a tota hora, dormir absolutament pla i baldat i, el diumenge, fer l’extra de banyar-te. Un cop al riu, un cop a les piscines de Serós... i fins vam anar d’excursió a Mequinensa, la Mequinensa ofegada que encara treia el nas entre l’aigua. De tot això me’n recordo: res d’heroic. Música de guitarra, el tabac negre que fumàvem tothora, pocs diners. Si alguna veïna era prou guapa com per fixar-s’hi, ella no es fixava pas amb nosaltres, que devíem fer la fila d’un perfecte grup de pollosos. Vam rellevar alguns companys de Manresa i abans d’acabar el mes jo també vaig tocar el dos. Més prim, més moreno, més gran. Content de tot el què havia après –les primers nectarines! Sabedor que hi ha pomes i mansanes –i que les unes eren gòldens i les altres stàrkings... Que hi ha préssecs i préssics. I que els més grossos, de més de quart de quilo, surten tots de nit cap a Alemanya. 

La foto no és pas a la Granja d'Escarp -d'allà no en tinc ni de mogudes!- sinó d'aquell setembre, a Taizè. Som a la rentadoria i el to ecumènic d'aquella comunitat accelerava de manera extraordinària el desig de conèixer gent i llengües, amb el sentit més ampli del terme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada