No tenia mà ni cotxe ni tampoc temps o humor

Quantes setmanes fa que no escric cap apunt en aquest bloc? Gairebé un mes! D'ençà que em vaig carregar els lligaments de la mà esquerra el darrer dia de gener en una lleu col·lisió amb el cotxe, però de conseqüències absolutament desafortunades —per a mi, i encara més per al cotxe, avui desballestat. I bé, la sort va fer que dilluns passat m'alliberessin del guix i comprovéssim amb el metge que no, que no havia estat trencament sinó luxació tremenda. I que ara, quaranta dies després, amb una mica de rehabilitació i paciència tot tornaria, si no del tot, almenys força a lloc i sense necessitats quirúrgiques. En fi, des de dilluns també torno a conduir. Disposo d'un altre automòbil, nou i vermell, i recupero aquells nivells d'endeutament propis de la joventut: quatre anys pagant, allò que en déiem les lletres. 48 d'exactes. És clar que, mentrestant, el món no sembla (!) haver-se aturat. Hi ha hagut temporals rigorosos, el president Torra va dir que convocaria eleccions —però no ens ha dit la data. Els nostres presos i preses han començat a sortir dels seus centres penitenciaris, i el mateix Junqueras ja és —algunes hores cada setmana— a la Fundació Universitària de Manresa, preparant classes. I a Perpinyà hi va haver un festival amb Puigdemont de cap de cartell. I, per sobre de tot, ens ha arribat el Coronavirus. La pandèmia. I —ara sí!— tot s'ha aturat! Confinats a casa —som fins a cinc persones, tots rollo estudi o teletreball— qui gosaria dir que ni així tinc temps ara per a escriure? Doncs no, no me'n queda gaire. Tot el dia són un munt de notícies i correus, de whatts i telenotícies que ens lliguen a aquesta pesta calamitosa. En acabat, cuinar i rentar. I amb la perspectiva que el més gros encara no ha arribat! Confinat, doncs, sense anar a l'institut Guillem Catà, sense activitat local a Esquerra, i sense accés a la Residència d'avis del barri on encara col·laboro, em queda definitivament una agenda alliberada. Per llegir i —potser ja n'és l'hora— per escriure quatre notes que recordin aquests dies singulars. Seguint l'estela del meu amic Miquel Sitjar, que a l'Instagram hi penja una primera pàgina de llibreta d'aires planians, però arrels olotines: ell ja ha començat! Jo no aspiro pas a tant. Però, per si algú no sap de què parlem, us transcric l'arrencada d'El quadern gris, de Josep Pla. Memorable, i aquests dies repetidament esmentada a tertúlies i informatius. Són 102 anys d'història. I tot i que comença amb aquella primera epidèmia de grip,  Pla no parla de virus, no. Però sí de tota la resta de coses pròpies de la humanitat... Si el teniu a l'abast, aquests poden ser uns bons dies per capbussar-s'hi. Sobretot si, com jo, us podeu quedar a casa. I, efectivament, decidiu quedar-vos-hi.

Josep Pla
El quadern gris


— 1918
     8 de març. –  Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

      A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

      – Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

      I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre.
(...)