Qui no coneix Eva Cortès?

Ahir es va presentar el número del mes de desembre de El Pou de la gallina, amb en Llorenç Capdevila, en Joan Vilamala i en Jordi Estrada parlant del tema del mes: Manresa vista pels escriptors. A l'entrevista, un vell amic, en Gentil Puig. I a El Cul de Pou, al costat d'un altre extraordinai dibuix de Maria Picassó,  hi publico un nou lliurament dels "Qui no coneix…". Aquest cop una noia, Eva Cortès, que és com dir la noia dels marcs, a la plaça Major. Ara que la ciutat vol reconvertir el barri vell per un d'històric, la seva visió entre l'art i el comerç la fan d'allò més interessant...

Eva Cortès

en un marc incomparable

Que no la coneixeu? I tant! Alumna de les Dominiques i el Peguera. Capgirell de Xàldiga d’aquells primers anys i, ara mateix, mare d’una diablona –i una altra quan faci els anys! Però sobretot, l’Eva és “aquella noia dels marcs”. Amb taller al carrer del Peix i botiga a la plaça Major. Enlloc estava escrit, però ha resultat ser així, perquè la vida és també atzar. De primer va ser el seu pare delineant, que va canviar els plànols i motllos de la foneria Ubach per un taller d’emmarcació, obeint la seva flaca per la pintura i aconsellat per amics artistes. Tot just un taller excèntric, a redós del convent de Santa Clara! En acabat, una mort sobtada, imprevisible, massa aviat. I tota la família que es posa a emmarcar i a emmarcar perquè, a vegades, per molt que costi, s’ha de continuar anant endavant. L’Eva tenia divuit anys i aquest relleu fou encara al carrer del Peix, sobre la balsera del Cardener. Aprèn l’ofici, es fa gran i al cap del temps fins repensa l’empresa familiar. I ara fa dotze anys, amb el suport decidit de la sogra que es jubilava i l’habilitat del marit, esdevé una botiga preciosa al cap del Pòpul, E-marcs, relleu natural d’aquelles “Modas Servitja”... En acabat, l’Eva encara ha estudiat –no ho sabíeu?- empresarials. Poca broma! Perquè no n’hi ha prou amb el coratge o l’ofici, a vegades va bé el títol. Això i la tossuderia, i aquest desig de ser present al barri vell i anar –hi triga vuit minuts per la passera de les Escodines!- de la botiga al taller i del taller a la botiga. És clar que, si fos a triar, demanaria canvis en la normativa d’accés a la Plaça Major, abans que el comerç encara avui resistent, no es doblegui i acabi per abaixar les persianes al barri històric. Se l’estima i el vol viu: ben bé un marc... incomparable.