Ball de gitanes, una enquesta sobre cultura popular

Som a punt d'enllestir l'any. Nadal s'escola amb una elevada dosi de pastorets, pessebres vivents i d'altres galindaines. Olor de pessebre i de cultura popular. Enmig de tot plegat, m'arriba una enquesta d'una estudiant de secundària de l'Ametlla del Vallès. La noia està fent un treball sobre el ball de gitanes i, després d'un primer correu d'intencions, em fa arribar el qüestionari. En aquests casos sempre acostumo a dir que sí, que endavant. Però també sempre adverteixo que jo no sóc especialista de res i que, posats a fer, compartiré les preguntes...

I sí, el cas és que conec el ball de gitanes, i puc parlar de les més properes a casa, les de Sant Vicenç de Castellet, importades fa més de cent anys per una colla de picapedrers de Caldes de Montbui. Però més enllà de respondre què en sé dels balls de gitanes o de la impressió que em causen, l'enquesta acabava plantejant temes molt més espinosos. Tot just érem a la cinquena pregunta: "Creu que aquest tipus de danses tradicionals catalanes hauria de tenir més reconeixement polític?" Ai, el reconeixement! ¿Serveix de res dir que el conjunt de la cultura popular no acostuma a tenir gaire reconeixement polític? I que en té encara menys quan vol conservar la seva independència dels poders públics! La pregunta em va semblar molt bona perquè permet parlar d'un equilibri difícil. El reconeixement polític hi ha de ser, entesos. I hi ha de ser en forma de suport i, alhora, de prestigi. Però sovint la intervenció de les administracions públiques mitjançant subvencions o permisos, ha dut a canvi una mena de domesticació de la cultura popular que, lluny d’afavorir-la, la debilita.

A la sisena pregunta ja es concretava el risc: "Es destinen gaire diners per els balls populars? I concretament en el Ball de Gitanes?". Obvio dir que s'està parlant de diners públics i, doncs, amb la crisi actual, no compto pas que hi hagi massa recursos. Però és aleshores quan recomano, ara com feia abans, d’anar amb molt de compte amb els diners públics per allò que tenen de risc: col·laboren però també poden adormir la regeneració natural de moltes iniciatives. I ja no diguem si es folkloritza amb el pitjor sentit del terme una manifestació: acaba sent un aparador i prou, i perd el sentit social i cultural que originalment tenia…

I és que no fa ni un mes que des de Castellar del Vallès, en Rafa Homet des del col·lectiu "la pedra fina" havia convidat en Bienve Moya i a mi mateix a parlar del Calendari festiu. Va ser un bon vespre, amb gent de diverses entitats del municipi. I al col·loqui final, precisament, des del públic es va expressar el temor sobre el futur de les gitanes a Castellar. Perquè ha canviat de dates sovint i ja no té vincles de carnaval o perquè es balla en un pavelló i, doncs, lluny del carrer i de la plaça… Vaig pensar en tot això i ho vaig recordar en Bienve Moya, que per això és una veritable autoritat en cultura popular, abans de respondre la setena i darrera qüestió: què podrien fer els polítics per potenciar i promoure el Ball de les Gitanes?!

Doncs bé. Per paradoxal que sembli jo sempre me n'he malfiat força, dels polítics. Potser perquè no m'agrada gaire deixar la solució a mans dels altres. Però la pregunta era la pregunta. I doncs, des dels ajuntaments i el propi govern del país, considero que allò que s’ha de fer és facilitar les coses i, al costat d’unes convocatòries de subvenció clares, afavorir l’ús de la via pública i les formes d’expressió popular, encara que a vegades comportin canviar horaris i paisatges o recorreguts de trànsit. Encara més: cal afavorir aquestes manifestacions fins i tot quan comporten alguna mena de conflicte. Altrament anem canviant cultura popular per entreteniment. Acabem fent festetes fora de lloc i això mata la cultura popular i els seus beneficis: la participació, la creativitat, el sentiment de pertinença...

La solució és única -i útil- per a totes les manifestacions de cultura popular: els balls de gitanes tenen futur sempre que conservin la seva voluntat popular –un punt transgressora i tot. Ho vaig veure ahir als Pastorets de "la Vinyeta" o abans d'ahir al pessebre vivent del Vilar. Ho troben a faltar a Castellar. Propostes obertes a tothom, perquè de gitanes com de pastorets, n’ha de poder fer i ballar tothom. Propostes absolutament festeres, al mig de la plaça, alterant la realitat, fent festa i comunitat. Quan ho reduïm a exhibició plàstica i monument tradicional, ens quedem amb uns espectacles sense vida. I ens calen colles, i colles vives, que superin la dependència pública o l’endogàmia, tan afeblidora! Creadores de comunitat, de complicitats. I això només surt quan ens ho passem bé, quan sortir de casa per ballar, per fer festa, per disfressar-se o penjar unes garlandes és sinònim de passar-s’ho decididament bé. Tota la resta, sovint, és pura faramalla.

La foto, amb el Bienve abrigat i constipat, és dels amics de Castellar del Vallès, del passat 28 de novembre. El col·lectiu "la pedra fina" és un bon laboratori d'idees per al futur del municipi, i en Rafa Homet -republicà de pedra picada- n'és un dels primers dinamitzadors.