Qui no coneix Cristina Balaguer?

A primers d'aquest setembre el Pou de la gallina va presentar un número dedicat a la pedra seca. El reportatge el signa en Jaume Puig, en un text prolix en detalls i fotografies. I és que —dades, no opinions!— al terme de Manresa, només en barraques de vinya ja en tenim gairebé 400 d'inventariades. Una herència del passat que val la pena de preservar. Després, com que tota pedra fa paret, el número el tanquem al «Qui no coneix...» presentant una de les manresanes francament més populars: Cristina Balaguer i Prunés. Per poca afició que tingueu a debats i conferències la recordareu: és allà, sempre. I a punt de dir-hi la seva! Per fer-vos-en memòria, la Maria Picassó l'ha dibuixada magistralment dalt d'una bicicleta. I el text és integrament aquest: 

Cristina Balaguer,
una dona que pregunta i opina

Fins i tot sense haver-la tractada la recordareu: en qualsevol acte on assisteix, tard o d’hora aixeca la mà per fer una pregunta o bé expressar la seva opinió. És la Cristina Balaguer i Prunés. Una dona que tot ho qüestiona, en un exercici que sembla aplicar-se a ella mateixa: «Potser sóc una mica pesada, però sóc crítica i m’agrada aprendre». Nascuda el 1965, l’avi era el propietari de la fàbrica de pastes Prunés i germà de qui fou alcalde i conseller de la Generalitat republicana. Els seus pares eren Josep Balaguer —farmacèutic i professor d’idiomes a l’institut Lluís de Peguera i a Lingua Club— i Carme Prunés, diplomada en magisteri i professora de piano. I l’actriu Assumpció Balaguer era la seva tia! Fet i fet, pura manresanitat, però viscuda en una itinerància perpètua: la família va anar a viure dos anys a Pamplona i, de retorn a Manresa, la Cristina passarà pel Jardí de la Infància i una part de la primària a l’internat de Sant Josep, a Navàs; després farà la preparatòria i dos cursos del BUP al Peguera, i els enllestirà a les Dominiques, abans de rematar el COU a la Joviat. I malgrat tot no aconsegueix accedir a INEF com desitjava, i es posa a estudiar un cicle formatiu d’anàlisis clíniques, mentre ja treballa tots els dissabtes a la Farmàcia Esteve. Després vindran les substitucions a Correus, que és quan redescobreixla ciutat. A la fi, buscant l’estabilitat, guanya una plaça d’auxiliar administrativa a la Generalitat de Catalunya: comença un altre periple que va des d’una breu estada a l’institut Quercus a Sant Joan de Vilatorrada fins a cinc anys al Laboratori Comarcal de Salut, al Bages. Un nou canvi la porta al Servei d’Agents Rurals i Prevenció d’Incendis Forestals, a Santa Perpètua de Mogoda. I finalment, i fins ara, la Cristina torna a ser a Manresa, a l’oficina comarcal del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Al capdavall, si l’encaix amb l’administració sembla difícil, almenys conceptualment el DARP és el seu lloc. I és que la Cristina, després de passar pel Mijac de Crist Rei i el de Valldaura, als divuit anys havia aterrat a la secció de Medi ambient del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Fou el seu despertar! Allà hi farà la colla d’amics i fins hi coneix qui serà molts anys el seu company i pare del seu fill Jofre, i hi canalitzarà el seu esperit d’aventura —parapent, espeleologia o submarinisme— amb campanyes de reforestació de roures i alzines. «Ni un sol pi!». Després serà al grup fundacional del Col·lectiu Ecologista l’Alzina i mai més ha deixat de militar en la defensa del planeta. Va sempre a peu o en bicicleta o, si cal anar més lluny, prioritza el transport públic. El seu compromís és també lingüístic —als Països Catalans només parla en català— tot i l’interès que sempre ha tingut per totes les llengües, l’esperanto inclòs, que li ha permès participar en congressos a Polònia, Bòsnia, Islàndia i Finlàndia. I és clar, també la trobareu en cercles independentistes —des d’aquell Manresa Decideix fins a l’Assemblea Nacional Catalana. Tossuda com ella sola, admira el valor de qui fou la seva amiga Flors Sirera, amb qui havia jugar molt sovint, de petita. Però està contenta: acaba de tornar de la Universitat Catalana d’Estiu, ha reprès el goig de nedar tots els caps de setmana i, mentre fa salut, cultura i excursionisme, també comença a preguntar-se com deu ser això de la jubilació.