dilluns, 27 de setembre de 2021

Cultura popular i residències d'avis

Perquè, visquin o no en una residència, s’hagin d’estar o no en un centre sociosanitari, els vells tenen els mateixos drets que els que encara no ho som.
     Núria Cadenes,"Esborrem els vells?" Vilaweb 15/09/21

Aquest estiu, Frontissa, la publicació digital que edita la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, presentava un article de Rosa Canela, antropòloga i treballadora social, que parla de la gent gran, de les residències i de la cultura popular. Però sobretot que reclama escoltar la gent gran, i fer-la visible. Bé vaja, que no pot ser que que la millor aportació que puguem fer sigui només una tercera dosi de vacuna a totes les residències d'avis. Que està bé, és clar, però no és pas suficient... El text es titula «Obrir les residències. Transmissió i cultura popular», i comença així:

«La situació dramàtica que s’ha viscut a les residències durant la pandèmia i el patiment de tants avis no pot quedar en res, com si no hagués passat. Individualment i com a societat hem de reflexionar i provocar canvis en l’atenció a la gent gran». Rosa Canela, aleshores, reflexiona sobre el paper de la cultura popular a residències i centres de dia. Del paper que hi té o del que hi podria tenir: «No descobreixo res de nou si afirmo que una part important de les activitats d’aquests centres assistencials tenen massa semblances amb les de les llars d’infants, des dels dibuixos per pintar fins a rituals i manualitats, i fins i tot la manera com es viuen les celebracions del cicle de l’any. Les disfresses de Carnaval en són un exemple, disfressar-se perquè toca, sense tenir en compte si els avis se senten còmodes i com ho viuen». Contra la infantilització que vivim, Canela defensa festes que omplin i emocionin, no pas uns simulacres. «La vivència de les festes té una dimensió molt profunda, i més en gent d’edat; una festa, la que sigui, sempre porta records associats. En una residència les festes i festetes es poden viure com una cosa trista i deslluïda, per molt bona voluntat que hi posin els treballadors. És necessari que es visquin compartint-les amb la gent de dins i de fora de la residència, amb les famílies, amb els veïns, amb la comunitat més propera, amb nens i joves. Calen festes que omplin i emocionin perquè siguin de veritat i no simulacres».

Des de la seva proximitat, Rosa Maria Canela parla d'exemples a la Fatarella o a Valls, i ens proposa que els centres assistencials estiguin connectats amb l’entorn. Podeu llegir el text sencer a l'enllaç inicial, però hi ha un paràgraf a les acaballes que sintetitza la seva proposta, que passa per potenciar la participació en les activitats de les entitats locals, «...que s’incentivin col·laboracions amb les escoles i instituts, que els festivals i programacions culturals incloguin activitats adreçades a les persones institucionalitzades, i sobretot calen polítiques culturals que incloguin els avis. Cal que els residents surtin, que facin activitats a l’aire lliure, a les places i als parcs; aquesta obertura hauria de ser una prioritat. Per limitacions de personal i pressupostàries, massa sovint ni es planteja, o es fa de forma molt esporàdica, i més ara amb la pandèmia, però cal obrir les residències, ara més que mai, obrir-les i construir plegats un temps millor per totes les persones a qui els toca ser-hi. Cal complicitats i cal teixir xarxa amb l’exterior». Això i potenciar la transmissió de coneixement d’aquests avis, «perquè encara poden i necessiten transmetre les seves vivències, i també valors i històries de superació. Com deia un avi «Sempre ha de quedar algú que ho sàpiga». I la cultura popular, si és alguna cosa, és precisament el sentit d’aquesta frase». No és gens senzill, però em sembla que val molt la pena proposar-s'ho.

A la foto, visita al mercat de les flors amb la Residència d'avis Sagrada Família, de Manresa, aquest darrer mes de maig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada