Tot i ser febrer, enguany les festes decennals de la Candelera a Valls fan d'aquests dies un temps de Castells també. Diumenge, la trobada de cinquanta-set colles dels Països Catalans ja va ser notícia i objecte d'imatges espectaculars. Però amb tot, és avui que he ensopegat amb la tribuna que publica en Miquel Botella a la secció de debat de l'"Ara":
Castellers i temptació mercantil. I m'ha agradat perquè, tot i tenir present el moment dolç que els Castells viuen, el president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya insisteix en els valors propis dels Castells: l'obertura de les colles, l'amateurisme integral, el sentit de pertinença, el treball en equip i el fet que "per guanyar no s'hi val tot". Durant el temps que vam compartir plegats per presentar els Castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat davant la Unesco ja vaig tenir moltes estones per xerrar amb en Miquel Botella: un munt de reunions i almenys tres viatges (Mallorca, París i Nairobi: classe turista, formes austeres). I és en aquestes converses que em vaig acabar de convèncer que els Castells, com bona part de la nostra cultura popular, només són importants perquè al costat de la plasticitat i l'emoció, treballen amb els valors de la igualtat, la solidaritat i l'esforç desinteressat. Per això la reflexió d'avui a l'"Ara" és més que pertinent, perquè acaba amb un avís que no és gratuït: el risc que en el futur s'imposi la voluntat de guanyar a plaça "sigui com sigui o la possibilitat que els diners puguin arribar a jugar un paper important en un món dominat fins ara exclusivament pel potencial humà". El risc hi és, i en els Castells avui encara més. Però amb gent com en Miquel Botella, treballador tenaç, dinamitzador de mena, la cultura popular pren aquell aire transformador que la fa socialment útil. I ni es deixa domesticar ni esdevindrà espectacle del show-business...
(La foto, d'agost de 2009, quan vam presentar la candidatura dels Castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat fins a la Unesco: amb en Roger Costa, jo mateix, en Miquel Botella i en Jordi Roigé)
Aquest perill de mercantilització de la cultura popular i tradicional fa molt temps que plana damunt dels nostres àmbits d'actuació. En el moment en que determinats col·lectius van fer servir documents i arxius, recollits des del voluntariat, per conformar una proposta professional, es va obrir el camí a la intervenció de factors que ultrapassen el fet de país, tradició i poble per incidir directament en el concepte de professionalitat remunerada.
ResponEliminaAtzucac difícil però amb el que ja haurem de viure sempre.
Quin plaer llegir-te!
Hi estic d'acord amb el que dius a l'article. Els Castells són patrimoni immaterial, per tant són emocions, allò que existeix però que no es pot tocar, tastar, olorar...només es pot sentir. Existeix el perill de confondre declaracions d'aquest tipus amb més ingressos econòmics, quan els diners són el símbol màxim de la materialitat. Ara bé, que aquest punt de partida tampoc serveixi, sisplau, per a donar volada a alguna de les postures immobilites de la cultura popular.
ResponElimina