El proper mes de maig farà setze anys que vaig deixar la secundària per incorporar-me al govern de l'ajuntament de Manresa. Em presentava a les eleccions com a independent encapçalant la candidatura d'ERC i mai m'hagués cregut que acabaria fent de regidor i primer tinent d'alcalde. Una cosa va dur l'altra i fins ahir, que el DOGC publicava el meu cessament al CPCPTC. Ha estat bé, tot plegat i, sobretot, m'ha semblat profitós personalment. Aprens coses, coneixes un munt gent i aboques el teu temps i passió en projectes d'una proximitat absoluta -a Manresa- o d'altres per tot el país. És clar que al darrera hi ha una proposta -progressista, transformadora socialment i nacional. Som els de l'embornal i la independència, i una cosa no va si no va l'altra. I proves de ser-hi fidel. Diré, doncs, que al capdavall m'ha fet gràcia que el President Pujol s'apunti a la independència: val més tard que mai. La gestió política, la de la quotidianeïtat, no hauria de dissoldre els objectius primers. Altrament, a qui li fa goig picar pedra? A mi m'agrada pensar que piquem pedra, sí, però que estem construint alguna cosa...
El meu fill està preocupat. Em demana què crec jo que pot ser de gran. Me'l miro i li dic: estudia i prepara't, no se sap mai. Li parlaré de tu (i de l'ofici de picapedrer)
ResponElimina