Qui no coneix Pere Porquet?

Avui, dissabte, ha arribat a la bústia El Pou de la gallina de novembre. I enmig del monotema d'aquestes darreres setmanes -finalment, demà és 9N!- la seva lectura m'ha permès desconnectar una estona. El tema dels metges, l'entrevista i, després, la secció de bugada, per allò de riure, que sempre va bé. I és clar, he ensopegat amb el "Qui no coneix…" que cada mes resolem amb Maria Picassó. Aquest cop hi presentem en Pere Porquet i Prat, fill de Cal rateta, al carrer sant Bartomeu… En Pere, a cavall d'una impressora monumental: és l'home que retola les nostres vides!

Pere Porquet, 
publicista de pinzell i plòter

Tampoc li sabíeu el nom? De segur que l’heu vist passejar per Manresa amb una cua de dos pams, talment una crinera –i una crinera cada cop més argentada, anunci del temps que passa. I és així que en Pere Porquet suma els anys i no li haureu conegut cap més ofici que no sigui el de retolista: après a casa, de les mans del pare –un altre Pere Porquet, pintor de parets i artista, com pocs n’hem tingut a la ciutat. Doncs bé, el cas és que el nostre Pere va créixer en un entorn de pinzells i creativitat, fet de silencis i concentració. Als catorze anys ja tirava a retolista, ara un cartell de botiga, ara la porta d’una furgoneta... Fins que va deixar els estudis per dedicar-se a la retolació comercial, això és, artesanal i sense pressa; treballs encarregats amb cinc setmanes de temps i quadriculats amb paciència per escalar-los després a qualsevol dimensió! Us en recordeu? Parlem d’un temps en que fins la publicitat del cinema era feta a mà, amb unes lletres llepades, com de vainilla sobre el grana dens de les cartelleres a sant Domènec. Després vingué la informàtica i –oh meravella!- els plòters de tall. Vinils adhesius, impresos i a punt de col·locar. Lluny de fer-ho senzill, la feina es va multiplicar –i s’han multiplicat els retolistes, és clar. Ara ja no n’hi ha prou amb un pinzell i el punt de concentració sorruda que cada lletra reclama: el Pere ha hagut de comprar impressores de grans dimensions, capaces d’imprimir-ho tot i, si pot ser, per ahir. Però talment aquells encàrrecs de fa quaranta anys, continua treballant des de la proximitat i el tracte personal. Provant de passar-s’ho bé en una feina que sempre reclama sensibilitat i una espurna creativa. I tot i que també li costa d’arribar al cap de mes, encara es permet de col·laborar -discret i generós- amb tot allò que comparteix amb la ciutat. O amb el país sencer.