dijous, 20 de novembre de 2014

Funes i el dret a la felicitat de la canalla

Avui és el Dia Mundial de la Infància i ho noto a primeríssima hora, quan agafo l'ARA al quiosc i m'adono que totes les il·lustracions són fetes per nens i nenes. Un diari especial per a un dia especial -els col·leccionistes amb aquests de l'ARA han d'anar de bòlit! A l'interior, en Carles Capdevila parla de recuperar la mirada de les criatures i de seguida l'Editorial posa xifres esgarrifoses als 25 anys de la Convenció dels Drets dels Infants que ara es compleixen: cada cinc segons mor un nen al món per causes evitables. Encara hi ha 168 milions de nens esclaus que treballen en fàbriques en lloc d'anar a l'escola… La mateixa editorial celebra que Catalunya estigui lluny d'aquestes situacions límit i, amb tot ens recorda que la crisi actual ha fet augmentar les desigualtats, que som a la cua d'Europa en pressupost públic destinat a la protecció social de la infància i la família i que "el sistema educatiu no aconsegueix corregir les diferències socials". Ni ho aconseguim ni ens en donen les eines, voldria matisar. Però no sé a qui: estic dinant sol amb el diari, després d'haver fet cinc hores de classe i destinar la mitja hora de pati a tutories individuals, de manera que m'ho prenc amb calma, sense desasossegar-me, que diria aquell poeta. En acabat, el text de Jaume Funes a les pàgines de debat em reconcilia amb els meus dies d'institut, tan esgotadors i alhora tan estimulants.

I sí, en Funes també recorda tot allò que la Convenció no ha complert en 25 anys, però -jutjeu-lo agosarat!- encara incorpora un nou dret, un dret humanitzador, el dret a la felicitat. Literalment: "Puc imaginar les cares d’alguns lectors, especialment dels que opinen que l’educació serveix per fer descobrir que la vida és dura, que no han de viure en cap paradís artificial. Com que aquesta ja és la “generació recessió” que paga les nostres crisis, he de reclamar com a dret dels infants que puguin viure el que pertoca a cada edat i que no hagin de viure les experiències vitals que no els toca tenir. No tenim dret a avançar patiments. No tenim dret a privar de felicitats. He de reclamar que, si els fem viure empobrits i amb patiments perquè no som capaços de pensar primer en ells, pensem si més no com construir felicitats supletòries, experiències vitals compensadores. Felicitats que els construeixin per evitar que els malestars els destrueixin.
   Tot ésser humà té dret, en la seva vida quotidiana, a un saldo equilibrat entre els patiments i les felicitats. Les vides d’infants i adolescents es construeixen a partir d’experiències significatives, que els deixen molta més empremta. Per això els patiments han de ser pocs i compensats, i les experiències de felicitat els han de servir per sentir-se persones singulars i valuoses. No tenen dret a una vida com un camí de roses. Però sí que tenen dret a una vida en la qual predomini la música en positiu...". 

La música en positiu! Faig un cafè i m'assec per tornar a revisar el projecte de Big-band a l'institut: el proper mes de gener voldríem que fos una realitat i, abans, ens convindria arreplegar d'algun lloc sis o set mil euros per comprar els instruments. Una Big-band al Guillem Catà!? No sé si resoldrem gaires diferències socials ara mateix. Però, enmig de tanta fragilitat, el dret a aprendre, a sentir, el dret a ser una mica més feliços, aquest tinc clar que no els l'hauríem d'estalviar.


La foto és del maig de 2013, quan des del Cicle Superior d’Animació Sociocultural i Turisme van dur al nostre centre Favio Chávez, responsable del projecte “Procicla” a l’abocador de Cateura (Asunción, Paraguay). Des de l’any 2007 que hi fan música i, fins va crear la Orquesta de Instrumentos Reciclados de Cateura de la que és director. A Cateura “construïm bellesa amb coses que la societat rebutja i fem art amb persones que la societat margina”. Les guitarres fetes amb llaunes de tonyina de quilo ens van sorprendre absolutament, i vam ser molts a coincidir que la tasca que ja fem al centre podria ser la llavor d’un projecte més formal, i fins i tot estratègic: muntem una Big-band?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada