dijous, 11 de desembre de 2014

Quatre anys de Pastorets a l'Institut Guillem Catà

M'ho va dir la professora de Música, sense gaire més explicacions: que des de "Els Carlins" ens demanaven un text sobre els nostre Nadal al Catà per la Coordinadora de Pastorets. "No res, tot just una pàgina!" Vaig complir l'encàrrec ja fa dies, i de cop, aquest cap de setmana, me n'arriba notícia: el text era a la nova web de la Cordinadora. Com que ja circula, aprofito per repescar-lo i penjar-lo aquí, amb una foto feta fa dos anys, a la Residència assistida de la Font dels Capellans. El text, tot seguit, prova d'explicar els beneficis d'un projecte que ja té quatre anys d'experiència. Pura cultura popular. I encara conserva molt camí per recórrer…

Els Pastorets a secundària (també) funcionen

A l’Institut Guillem Catà, que és l’institut on treballo, els nois mai no havien sentit parlar de l’Advent. De Nadal, sí, és clar. D’un Nadal farcit de regals i àpats que, sovint, o bé s’escapa de la seva tradició o bé de les seves possibilitats.

El cas és que ara fa quatre anys, al centre ens vam embolicar a fer una versió molt lliure de Folch i Torres: naixia el "Nadal al Catà", esqueix d’un projecte original d’una altra escola de Manresa... I ens va funcionar extraordinàriament bé. Tant que ja som a punt de fer la quarta edició! És per això que voldríem compartir l’experiència i animar a d’altres centres a emprendre un projecte veritablement transversal i carregat de beneficis.

D’una banda hi ha la llibertat. Fem els Pastorets, sí, fonamentats en el text de Josep Ma. Folch i Torres però, també, ens atrevim a manipular-lo, retallar-lo o estirar-lo amb tota la barra. Cultura popular sense manies. En acabat hi vam posar –sempre hi estem posant i traient!- un suplement a base del Poema de Nadal, d'en Sagarra. I encara, enguany, amb Papasseit i Joana Raspall, amb Guerau de Liost. I embolica que fa fort: ritmes de rap o de hip-hop –fins a fer l’infern més horrible si encara es pot. Sembla horrorós, ja ho sabem, però de debò que no ho és. I hauríeu de veure la canalla com s'ho agafen!

Per això, bon punt el curs engega, que nosaltres comencem a fer els Pastorets. A fer-los i a refer-los, en un clima que és sobretot d’entusiasme. Començant pel de la professora de música, la Rosa Maria Ortega, que de primer hi posava el piano i set nadales, i ha acabat mobilitzant un exèrcit de cantaires i rapsodes, d’actors. I amb la més gran naturalitat s’hi han incorporat també els alumnes de plàstica, de català, o del cicle formatiu de Perruqueria i estètica. I anem sumant... fins ens podem fer mal i vindran els auxiliars de sanitari! Els mateixos Pastorets de sempre que cada any són diferents: més propostes, nous ingredients, més idees, més nois i noies cada dia: un eina de cohesió com no trobareu als manuals.

Per poc que us feu amb adolescents ja us podeu imaginar que tot aquest entusiasme és també un punt de desori. Però –passeu els moments d’escàndol- el cert és que és també una magnífica manera de disciplinar la canalla. Crear hàbits, esforçar-se i, encara, respectar el treball dels altres. Al final es repeteix el miracle: un doll de sensibilitat que us posa la pell de gallina...

Esverats i alhora fatxendes ("yo soy Yussifé"…"¡Y yo Satanás!"), són capaços de saltar-se un entrenament de futbol per als assaigs finals. Perquè tothom té ganes de triomfar a l’escenari. I els rapsodes s’aprenen els textos de memòria, i aprenen a bellugar-se amb l’elegància que exigeix una estrena. I els músics memoritzen partitures. I els cantaires contenen la respiració quan el teló s’alça i sumen seixanta criatures sota els focus, que canten i canten fins a fer oblidar el batibull de tots els assaigs previs, aquells primers versos mastegats -perquè al Catà s’hi escolten fins a divuit llengües els dies de cada dia, però el Nadal el festegem en català, i això, com tantes coses a la vida, també vol pràctica...

Fer-ho i refer-ho. Tant i tant bé com es pugui. Nadal al Catà també serà per al barri on som: el presentarem davant de la Residència d’avis de la Font i la de la Sagrada Família. I encara una tercera pre-estrena per als alumnes de primària del voltant. I a la fi, just abans de vacances, ocuparem el teatre de “Els Carlins”, sessió de matí i també vespre, amb pares i molts amics. I és aleshores que els cors bateguen amb força, sota l’estel de Nadal i el pols esfereït. En Lluquet i en Rovelló, la caldera, tres arcàngels i vuit pecats capitals –vuit, sí, i l’any que convindrà en seran nou, que per pecats no quedem. Després baixa el teló i fins aquell Satanàs de les dimensions d’un armari, nascut a Cracòvia, somica discret i et diu que sí, que ho ha donat tot... I que hi tornaria.

Qui ho diu que la cultura popular no enganxa? Qui ho dirà, que s’acaben Pastorets? Avui com ahir, continuo defensant la seva capacitat integradora, la de transformar també, la de revisar perpètuament la tradició per tal de compartir-la, sense cap mena d’essencialisme. Però amb molt d’entusiasme, amb molt de rigor i esforç. Com sempre: el poder de la cultura popular, un projecte col·lectiu: el d’ajuntar gent diferent, possibilitats diverses, totes les habilitats i també les expectatives. Passar-s’ho bé, és clar. I preparar-se per fondre-ho en la més pura emoció. ¿I doncs, que no era això l’Advent?. Nadal al Catà. Quatre anys inesborrables.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada