dimarts, 23 de desembre de 2014

En memòria d'Emili Albuixech

No recordo el dia que vaig conèixer l’Emili Albuixech, però me n’havien parlat com un home cantellut de mena. Contramestre a la fàbrica, pagès de segona ocupació, una cosa era certa: el Mili mai no parava. I estava per tot. En acabat vam ser veïns al Vilar –veïns a l’estiu, costat per costat les cases. Maldestre com sóc, mai va tenir un no a les meves demandes sobre l’ús de les eines a l’hort o el manteniment d’edificis. I vaig descobrir que sota aquell to sorrut hi havia una persona de les que es fan estimar. Perquè el Mili deia que sí sempre –encara que a vegades aquest sí el donava sense badar boca, com per fer-te sentir un punt carallot. Però em va agradar passar moltes tardes a la seva vora: per ell, un home –un home de debò- havia de saber fer ciment, arreglar una tanca o esporgar oliveres i ametllers. Bé, això i moltes més coses –soldar, tallar, ensulfatar...- i de tot això va provar d’ensenyar-me’n una mica, encara que a vegades ja veia que tot l’esforç era inútil. Tan se val, hi va posar la paciència que jo necessitava i diria que fins un punt més d’ençà que jo vaig perdre el meu, de pare. Durant tot aquests anys ens vam estimar, doncs. I per això m’ha entristit veure com a poc a poc, aquests darrers mesos, es fonia inevitablement. Fins arribar també plegats al darrer moment, el del comiat, a casa. I vaig pensar que en faria memòria en quatre ratlles, com per fixar-la a la vora i fer que, ara que l’Emili ja no hi és, malgrat tot ens acompanyi ben a prop. Avui, aquest matí de desembre, lluminós i d'un un fred viu, li hem fet el funeral a Santa Maria del Vilar i l'hem acompanyat en una última passejada fins el cementiri.


Emili Albuixech i Roselló
29-XII-1933  /  21-XII-2014


L’Emili Albuixech potser va ser un jove geniüt, un pare rígid o un treballador poc dòcil, però els que hem tingut la sort de tractar-lo fins el darrer dia el recordarem sense cap aresta, com un còdol que ha estat molt anys rodolant, riu avall. Amb caràcter, és clar, però d’una absoluta lleialtat a tot allò en què es va comprometre des que, amb vuit anys, va arribar al poble. Perquè l’Emili Albuixech era nascut a Riudecols i pujat al Vilosell, i si va venir a Castellbell i el Vilar va ser per tal d’entrar a la fàbrica, amb la família, tots al tèxtil i ocupant un pis del Burés. I fer-se gran, i treballar molt, i sempre. Del Burés, per amor, arribà al Vilar, per casar-se amb l’Assumpció Servitje i encabir-se en una casa remenuda, i tenir i fer pujar tres fills als costat d’avis i rebesavis, com ho faria anys a venir al costat dels futurs néts. I continuar treballant molt i sempre, fent hores entre telers o collint cargols als marges, de nit, després la pluja, per arribar al mercat de matinada... De tot això ens en parlava sovint, i més sovint encara, us sorprenia amb històries que eren veritables pàgines viscudes, les d’un home capaç de moure brega a la fàbrica abans no tanqués definitivament portes i, també, de fer de sagristà a Santa Maria del Vilar. Bastir la nova llar, tocar les campanes i repartir el Brogit. Fer córrer els horts de la Riereta. Acollir les caramelles cada Quaresma –set setmanes sota el garatge!. Mirar tothora què i qui passa pel carrer, veritable alcalde del Vilar. I saber atendre tothom també, perquè per tothom tenia un mot, i a tothom hagués ajudat. I és així com ha arribat als vuitanta anys, saludant cada matí Montserrat des del terrat de casa, mentre semblava passar el rosari  -o mastegar-lo, si el dia era espès. Solemne, feia un cop d’ull al cel i a la terra, als horts i fins al bosc proper del Genovès. I les tardes d’estiu, assegut a l’entrada de casa, assaboria una vellesa des d’una serenitat altre temps impensada. Ara ja no és entre nosaltres, i se’n va deixant la porta oberta a un hivern tristíssim, a un Nadal orfe de la seva presència. Perquè ara ja sabem que el trobarem a faltar molt, perquè d’Emilis, així, senzills i a peu de carrer, no se’n troben gaires. Tendre i cantellut, feia conviure una fe profunda amb aquell deix d’escepticisme que li espetegava a la punta de la llengua. Tot alhora. I amb un cor gros com més gran es feia. Ras i curt: l’Emili Albuixech ha estat un home dels que estimen i es fan estimar. I des d’ara que el trobarem a faltar moltíssim.

La foto, de les Caramelles d'abril de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada