dimarts, 9 de desembre de 2014

Marc Márquez, la desigualtat creix a la vora

A les acaballes d'octubre, un informe d'Oxfam Intermon advertia que l'actual crisi fa els rics més rics i els pobres, més pobres. El document es diu Iguals: Acabem amb la desigualtat extrema. Es hora de canviar les regles i evidencia que la desigualtat econòmica extrema s'ha disparat en els últims 30 anys. Els gràfics que van circular aleshores eren molt representatius, i era fàcil entendre-hi que el senyor Bill Gates, als USA, disposava d'una fortuna acumulada de 80.000 milions de dòlars. O, versió espanyola, el senyor Amancio Ortega en disposava de 63.000. I el cas és que, si l'any 2008 es xifraven a tot el món uns 800 milmilionaris, ara mateix en serien 1600. A l'estat espanyol, les tres persones més riques tenen ara com ara una fortuna que duplica els recursos dels 9 milions més pobres… Oh! Ah! I la crisi? La crisi, com deia aquell, està resultant un èxit: les lleis novament es demostra que són fetes a la mida d'uns pocs. La desigualtat, doncs, creix. I, talment les grans fortunes, també la fractura social es cada vegada més gran.

Altrament, com s'explica que les grans empreses paguin cada vegada menys? Que siguin les rendes familiars les més espremudes? I bé, el cas és que aleshores de l'informe, Oxfam Intermon es va proposar una nova campanya mundial adreçada a exigir ​​als líders mundials que facin front a la desigualtat extrema "abans no sigui massa tard". L'horitzó hauria de ser el d'una veritable fiscalitat progressiva, la reducció de l'escletxa salarial entre sous i la inversió en polítiques públiques que garanteixin la igualtat d'oportunitats… Tot això i una major fermesa per part dels governants, de costat a una major exigència de part de tots els ciutadans. Sona educadament bé, sense esgarips revolucionaris. Però, també, queda lluny.

O hi quedaria si no hi haguessin, de tant en tant, gestos valents com el que avui m'ha frapat, al diari ARA: Xavi Casanovas i Francesc Mateu -directors de Cristianisme i Justícia, i d'Oxfam Intermon a Catalunya- hi signen una carta adreçada al pilot de MotoGP Marc Márquez, qüestionant la notícia segons la qual demanarà la residència andorrana per estalviar-se impostos. Pot semblar una carta enutjosa però té la virtut d'acostar-nos la realitat. I ens interpel·la a tots, no només al corredor: es tracta "d'ajudar a fer entendre a molta gent que pagar impostos és necessari i imprescindible perquè funcionin l’educació, la sanitat i els serveis socials de manera accessible i universal". Perquè es tracta d'això, oi? M'ha semblat extraordinària, tan educada també, però aquest cop tan a la vora...

Carta oberta a Marc Márquez

Benvolgut Marc,

La notícia es va publicar el 6 de desembre al 'Diari d’Andorra', i des de llavors ha corregut com la pólvora. Diuen que has demanat la residència al petit estat pirinenc amb la intenció d’estalviar-te gairebé el 100% de la teva contribució a Hisenda durant els propers anys. No és res il·legal, t’aculls a una legislació egoista i injusta que beneficia persones qualificades eufemísticament com “d’alt interès cultural, científic o esportiu”. Esperant que confirmis o desmenteixis aquesta informació, ens hem atrevit a escriure’t amb l’única intenció d’ajudar-te a reflexionar.

Els impostos són l’única manera que tenim, en l’actual sistema econòmic, de garantir la redistribució de la riquesa, és a dir, que aquells que tenen menys oportunitats, pel fet d’haver nascut on han nascut o per les seves diferents capacitats, puguin també tenir les garanties d’una vida digna.

Actualment sabem que gairebé el 25% dels recursos que necessita el nostre estat del benestar per funcionar no tributen, ja que passen per l’economia submergida. I que allò que més està minant la nostra capacitat recaptadora són les vies d’elusió que utilitzen les grans fortunes i multinacionals. El teu contracte, de deu milions d’euros, amb Honda et fa entrar en el 0,04% més ric de la nostra societat. Sou els que cobreu més de 600.000 € a l’any: unes 7.000 persones a tot Espanya. Si acabessis pagant el que et pertoca, que equivaldria aproximadament al 50% del teu sou, la teva renda neta es mantindria sense problemes dins aquest tram. Estàs segur que no t’ho pots permetre?

No posem en qüestió que t’ho mereixis, ni neguem el teu esforç. La quantitat d’hores sobre la moto i els sacrificis que ben segur has hagut de fer només tu els saps, i per això tanta gent admira la teva excel·lència esportiva. Però si el teu esforç ha donat fruits és, tal com has comentat alguna vegada, perquè hi havia molta gent darrere que et donava suport. Molts altres no gaudiran d’aquesta mateixa sort i necessitaran el suport d’un sistema just i equitatiu per poder tirar endavant. No estem parlant de caritat, sinó de justícia social.

Ben segur que tens al cap la moto i les curses i no et deus ni haver parat a pensar en el tema. Ja hi deu haver qui t’ajuda a portar els temes econòmics i ho fa amb l’únic criteri de pagar el mínim possible. Et deuen haver dit que la vida esportiva és curta i que cal que guanyis tot el que puguis. Aquest criteri tan intuïtiu i malauradament tan acceptat xoca amb un dels fonaments de la nostra societat. Si hi estiguessis d’acord, i et fessis enrere, amb el teu exemple podries ajudar a fer entendre a molta gent que pagar impostos és necessari i imprescindible perquè funcionin l’educació, la sanitat i els serveis socials de manera accessible i universal. Uns serveis dels quals tu i els teus segur que us heu pogut beneficiar durant molts anys, quan encara no eres conegut. En canvi, si deixes de pagar impostos, molts altres, amb l’excusa que tu ho has fet primer, seguiran el mateix camí.

Mentre no aconseguim que s’eliminin els paradisos fiscals i millori la progressivitat del nostre sistema fiscal, l’únic que podem fer és apel·lar al teu sentit últim de justícia social per demanar que no estableixis la teva residència a Andorra i que paguis, amb l’orgull de qui està fent allò que toca, els teus impostos a casa teva.

PD. Benvolgut Marc, t’enviem aquesta carta perquè aquests dies ha sortit a la premsa el teu cas, però la fem extensiva a Dani Pedrosa, Jorge Lorenzo, Fernando Alonso i tots aquells altres que han fet d’aquesta pràctica egoista i insolidària una pràctica habitual.

Xavier Casanovas, director de Cristianisme i Justícia i coordinador de la Plataforma per una fiscalitat justa
Francesc Mateu, director d'Oxfam Intermón a Catalunya

La foto, una espiral d'euros, està pispada d'Internet. Per tota la resta, la premsa avui informa que set directius de la sanitat pública catalana s'han apujat el sou aquest 2014 malgrat les retallades (!?), o que s'exculpa la infanta espanyola -mentre es demanen vint anys pel plebeu del seu marit, per apoderar-se d'una minúcia de 5,9 milions d'euros… 

Encara més… (addenda de 16 de desembre)

Aquest cap de setmana vaig poder seguir la roda de premsa que va fer Marc Marquez anunciant entre sanglots que mai s'havia sentit tan qüestionat i manifestant que continuaria pagant els impostos a Espanya. Em va semblar digne de consignar-ho -també d'elogi. I m'ha agradat, avui, trobar també a l'Ara una segona carta de Xavier Casanovas i Francesc Mateu. "Gràcies, Marc Márquez!". Sencera, aquí. Però la síntesi final és aquesta:

(…)
La carta que vam publicar ha posat sobre la taula un tema que fa temps que plantegem però sense gaire ressò. De ben segur que el teu gest, Marc, pot ser el ferment que permeti fer créixer un canvi en la línia que molts voldríem. Arran de la carta a la premsa hem sabut que Fernando Alonso, que havia fixat la seva residència a Suïssa, torna a pagar els seus impostos a Espanya, però també que Dani Pedrosa, Aleix i Pol Espargaró, Jorge Lorenzo, Purito Rodríguez i Alberto Contador, que tenen residència a l’estranger, eviten així pagar els impostos al nostre país.

Ens agradaria que ells també es comprometessin, com tu t’hi has compromès, a pagar els impostos al nostre país. I si no ho fan ens agradaria que periodistes i aficionats els interpel·lessin sobre això a la mínima ocasió. Ens cal molta transparència i compromís ètic de tots per sortir de l’atzucac en què ens trobem.

Nosaltres seguirem denunciant i escrivint els articles, manifestos, informes i cartes que calguin per aconseguir que tothom, a casa nostra o arreu del món, tingui els mínims drets que els permeti viure dignament; seguirem exigint als governs l’honestedat i transparència necessàries en la seva gestió per garantir-los, i seguirem demanant a ciutadans i empreses que aportin solidàriament i progressivament els diners que es necessiten per poder-los fer efectius.

Per tot això, gràcies, Marc, per la teva decisió. Que segueixis guanyant molts més títols, i entre ells el més important: el de la solidaritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada