El noi de la gorra (Nadal)

   El noi que duu la gorra es deixa retratar, al carrer, sortint de l'institut. Està content perquè avui no faran classe i ara se'n van al teatre, a un darrer assaig de Pastorets, agombolat per rapsodes i flautistes. Ell hi fa el paper de rapper i fins hi canta, en una nova habilitat que tot just ha descobert.
   El noi que duu la gorra atresora una llarga col·lecció de fulls d'incidència -els "partes", que a secundària confirmen els caràcters rebecs, sovint confosos entre el desig de fer les coses bé o el d'enviar-les totes, directament, a pastar fang.
   El noi que duu la gorra no ho ha tingut mai fàcil, ni tampoc gaire tots els que l'acompanyen. Però sap que quan ell canta la platea emmudeix -i que recitant Papasseit pot fer nuar les goles i fer-nos sentir, a tots, com en som, de pobres aquest Nadal.
   O com en seríem si mai acceptéssim, resignats, la vida que ens ha tocat viure.

(Encara sota els efectes d'un quart "Nadal al Catà": la música i el teatre em semblen ara mateix les millors eines d'aprenentatge que tenim a l'abast. I els resultats són tan satisfactoris com també estimulants. Redemció pura. Nadal)