Qui no coneix Fina Dordal?

El meu confinament avui arriba a la quarentena, i no sembla que hagi d'acabar. Demà serà Sant Jordi i serà el santjordi més estrany que mai hagi viscut. Sense parades, sense roses al carrer. Després de 33 anys tampoc sortirà el Pou de la gallina! I això que tot just fa vuit dies, com un miracle, els subscriptors vam rebre el número d'abril, un número confegit des del qualificatiu de «servei essencial» el darrer diumenge de març, imprès i repartit finalment per pura tossuderia. La mateixa que va engegar la revista fa 363 números! En fi, aquest cop l'edició de maig sortirà el mes de maig, no cal fer-se'n mala sang. Mentrestant, faig públic des d'aquest bloc el «Qui no coneix...» que dedicàvem a Fina Dordal. Cal dir que també va ser una entrevista especialíssima? La Fina venia de ser premiada amb el «Maria Casajoana», però la pandèmia li va pispar el sopar i l'homenatge. O li va endarrerir sine die. Per això, fet i fet, em va semblar oportú de posar-la al tancament del Pou. Amb una llarga trucada que va anar seguida d'altres. No sé si de ningú més n'havia recollit mai tanta teca. I és que la seva vida, la vida de Fina Dordal, té replecs de sensibilitat elevada. No res, que no es despatxa amb un «Qui no coneix?», i que si ho fa, fa curt: una vida completa, intensa i generosa. Amb la il·lustració mensual de Maria Picassó: no us la perdeu!

Fina Dordal,

una vida cara al públic

I qui no la coneix la Fina? Fina Dordal i Pujadas. Nascuda a Manlleu el 1943, exactament el dia de la marededéu d’agost, amb tot el poble de festa major! Fou la petita de quatre germans i ben aviat es va posar el davantal a la xarcuteria familiar. També estudiava a les Vedrunes i, passada la primària, hi va continuar fent comptabilitat, taquigrafia i mecanografia. I és clar, com que la Fina sempre ha estat un dona inquieta, tan aviat la podíeu trobar fent teatre al Centre Catòlic, com ballant sardanes amb el Grup manlleuenc o trescant amb els del Centre excursionista. I és així que, en un d’aquells Aplecs del Matagalls, el 1960 va conèixer un manresà, en Joan Maria Jorba Mas. La Fina tenia tot just 16 anys, i al cap de quatre més de festeig ja es casaven a la Gleva! «I des d’aleshores vaig passar a exercir de manresana a plena dedicació i satisfacció». El cas és que de seguida arriben els fils —fins a quatre: Ignasi, Elisa, Ramon i Jordi. I al cap del temps també arriba la mare de la Fina, que serà el cop de mà imprescindible per tal que ella es reincorpori al món laboral. De primer a cal Sarrió, després a les oficines d’Aneto, a Artés. I en acabat l’assabenten que es prepara un diari a Manresa i pensa si no s’hi podria afegir... Dit i fet, la Fina recordarà sempre l’entrevista que li va fer Joan Montraveta, també aquells primers temps al costat de Gonçal Mazcuñan... i els 31 anys que hi va estar amb una fidelitat absoluta. «Vaig ser feliç al diari, hi vaig aprendre moltes coses i n’hi vaig viure de molt grosses!». La Fina era el bon dia rere el taulell de La Muralla, i ho va ser després a les noves instal·lacions, a Sant Antoni M. Claret, i així fins el moment de la jubilació, el 2010: més de tres dècades posant la millor cara a la recepció de Regió7! Per si no n’hi hagués prou, la Fina va recuperar la vocació teatral, i va tornar a fer Pastorets i ara també Innocentades, de primer als Carlins, després amb l’Espantall i, des de 1987, amb el grup d'animació de la Coordinadora visitant les residències d’avis per portar-los alegria. I no serà pas que la Fina no n’hagi passat de tots colors! Però el seu tarannà positiu sembla poder-ho envair tot: vídua i ara també jubilada, des de fa deu anys és a la junta de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Manresa, des d’on treballa perquè la gent gran tingui un envelliment actiu i valent, i ho fa amb tanta energia que fins la n’han fet presidenta! I abocada a fer el paper d’àvia, s’ha instal·lat a Artés, on els seus fills li han procurat vuit nets. Segur que és per tot això que la Fina acaba de rebre el premi Maria Casajuana, que atorga la gent d'ERC a Manresa amb motiu del Dia de la Dona, un guardó que havia de recollir, al costat de l’associació l’Olivera, d’ajuda mútua i lluita contra el càncer de mama, el darrer 12 de març en el transcurs d'un sopar al Kursaal. No va poder ser, i ara el guardó ha quedat a l’ombra d’aquest virus amb corona que tot ho capgira. Tant se val: si la truqueu us dirà que allò que avui més espera és poder tornar a sortir de casa. Perquè, feta a compartir sempre la vida amb els altres, la seva joia més gran serà retrobar-nos plegats.