dimarts, 28 d’abril de 2020

La netedat, de Sebastià Alzamora

Els temps es va estirant i aquells primers dies, tan freds, ara són tardes llargues, amb el sol que es pon per Collbaix. Ha plogut, l'acàcia brota amb força i les hores no sempre s'aprofiten —¿l'educació telemàtica arribarà ni tans sols a l'acompanyament? Bandejo moltes de les lectures que m'havia proposat, m'encanto massa sovint a la premsa de paper i la digital i tot, als ginys i les imatges de les xarxes socials. I té, què en quedarà de tot plegat? Dels titulars, dels morts, d'aquest confinament que es menja els nostres dies? No ho sé, i provo de caminar pel corredor —compto vuit-centes passes, no res, ja ho veig. Però a la nit les cames s'exclamen entumides i dormo malament. I bé: també aprofito per fer una mica d'endreça. És una sort: l'endreça l'he començada una i cent mil vegades. La taula, els prestatges laterals, les piles de paper des de terra. I els llibres que si no són a lloc, mai més no els trobaria! Com aquest d'en Sebastià Alzamora: La netedat. Més de dos anys malmenjat i a la pila del greix. Com és que no n'havia fet cap cas? Hi torno ben bé per atzar abans no li trobi el lloc que li pertoca. I la tarda aleshores muda el color, i tota l'atenció és en els versos que repeteixo amb major goig. Una vegada i una altra. La netedat, enmig de la pandèmia. Com aquesta tórtora que és la del meu avi, la dels matins al Vilar, la dels estius sota els pins, ara que som «a la meitat de tot» —i potser una mica més i tot encara.

Tórtora

Quan érem nins, el meu cosí Rafel
duia una tórtora damunt l’espatlla.
Anava amunt i avall, el meu cosí,
amb la tórtora esplugant-li els cabells,
i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.
Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,
amb un collar molt prim de ploma negra.
L’ocell acompanyava els nostres jocs,
i ell mateix era una bella jugueta.
Ens disparàvem grava del carrer
amb tiradors fets amb colls de botelles
de llet i globus de plàstic, sovint
robats d’una lenta papereria.
Botàvem dins els horts per agafar
magranes, figues o nespres, segons
el temps, i transformàvem bicicletes
en naus espacials.
                                            I ella, la tórtora,
ens mirava tranquil·la i curritxava
de tant en tant, amb un cantet suau.
Ens agradava quan prenia el vol
i tornava després damunt l’espatlla
del meu cosí Rafel, que era un al·lot
ros, de somriure fàcil.
                                                      Són records,
ara que som a la meitat de tot
i no sabem on va volar la tórtora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada