La Residència d'avis està de dol

La Residència d'avis Sagrada Família, a Manresa, és «la Residència» del barri. Ara fa 32 anys que rutlla i mai ha deixat de fer servei. Com un refugi, de primer. Com una llar, sempre. Ampliant capacitat, millorant espais, incorporant més cuidadores... Ara, tot allò que l'ha fonamentada en la proximitat amb el veïnat, amb els vincles familiars i l'accessibilitat, es desdibuixa: malgrat totes les mesures preses, començant pel confinament a primers de març, no hem pogut impedir que el virus —aquest Covid-19— hagi entrat. I al costat d'aquelles treballadores que han fet baixa, hi ha també aquelles àvies o avis que ens han deixat, i per als quals treballàvem seguint el model d'atenció centrat en la persona. Han estat vuit setmanes fins ara mateix, i en vuit setmanes hem lamentat fins a vuit absències. Des del Jaume, l'Ermínia... i fins abans d'ahir. Que són doloroses per a les famílies i que, a tots els que ens sentim compromesos amb aquest projecte, ens pesen igualment. Fins aquest dilluns, marededéu de Montserrat, que ens va deixar també l'Antoni Ricart. Ell, com tots els altres, és una pèrdua dolguda, però potser especialment per la seva trajectòria. Perquè l'Antoni ha estat vint-i-cinc anys amb nosaltres. Es pot dir que va arribar amb la inauguració de la torre, i ja no se'n va moure. Elegant i corpulent, haguéssiu dit que era una mena d'assistent: voltava pel pati, s'estava a l'entrada, s'interessava pels visitants. Observador i amb perfil artístic —tots en conservem algun dibuix o altre, fets amb un boli Bic, signat i dedicat!— als seus 82 anys l'Antoni podria simbolitzar bona part de la nostra trajectòria. I si bé aquest hivern no li havia estat fàcil, també és cert que a les primeres proves sortia negatiu, impermeable a cap contagi. I aleshores, de cop, els símptomes fatals... I la pandèmia continua! Cada dia en Rossend Coll, president del Patronat, parla amb la directora, i cada dia acumula motius per veure més difícil el final d'aquesta crisi que imagina com un camí estret, costerut i enmig de boira. Després comparteix whatsapps amb la resta de la Fundació i fins potser ens truquem. Però en la seva tossuderia no es plany ni s'arronsa, perquè sap que ens devem al barri, i que hem de continuar trenant el millor equip si volem conservar la nostra qualitat assistencial. De tot això parlem amb el Sendo, d'això i d'aquestes absències tan sentides. I avui, a Regió7, quan l'esquela d'Antoni Ricart recull també l'agraïment que ens fa la família com a Residència, nosaltres ho agraïm encara més: el seu record, enmig de la tempesta, ens dona força per continuar serenament endavant.

La foto farà dos anys aquest mes de maig, i és d'una excursió de «la Resi» a Montserrat, quan celebràvem el 30è aniversari: l'Antoni Ricart és qui va davant. La foto la recupero de l'arxiu i buscant-la em fa estremir com el temps s'emporta els nostres avis, talment un dia se'ns endurà a tots nosaltres. Però està clar que la Residència ha fet bona feina, i ara mateix els serveis d'atenció domiciliària la multipliquen. I tanmateix, és veritat que hi ha coses que caldria replantejar-se. Al barri i arreu del país. Perquè alguna cosa ha de canviar —però, això, ho deixo ja per un altra pàgina del bloc...