Envellir confinats

Ahir —sis cops en quatre setmanes— vaig trencar el confinament per arribar al Bonpreu de Sant Vicenç. Sempre hi ha de tot i, tret del paper higiènic al principi, ara només es percep la pulsió acaparadora al sector de cerveses —no hi ha llaunes d'Estrella— o al prestatge dels guants o el llevat de pastisseria. Cap novetat que no sigui, això sí, que les cues són cada vegada més llargues. S'hi entra ordenadament i ens fan resseguir un circuït que ja arrenca al pàrquing. El cas és que jo ja hi era a les deu i, al meu davant, talment una processó, s'hi afileraven cinquanta persones. Ja es veia que la cosa aniria per llarg, i em vaig estar a llegir correus i whatsapps. També vaig fer alguna trucada i, al cap de la primera hora, ja embocàvem el tram de la façana: davant meu, tot just una dotzena de ciutadans pacients. Aleshores, bé perquè ja feia l'hora, bé perquè ja no llegia el telèfon o semblava estar-me als núvols, la senyora que anava al meu darrera va decidir intervenir. Com per dir alguna cosa. Es veu que, segons ella, la possibilitat que els avis no facin cua és l'origen de la nostra penitència. I potser és cert: al Bonpreu els avis arriben i se situen directament al costat de la porta d'accés, fins que el de seguretat els prioritza amb un «endavant», mentre sacsa el gel desinfectant amb què ens ruixarà les mans. En fi, la meva veïna de cua argumenta que seria molt millor que els avis tinguessin una hora pròpia que no pas això d'ara, que s'incorporen quan volen i —«pobrets», matisa displicent— resulta que ho endarrereixen tot. I aleshores la dona, no sé si volia ser una galanteria o què, m'etziba sense pietat: «Em penso que ja es pot fer a partir dels seixanta-cinc anys. Vostè també podria aprofitar-ho!». No goso discutir-ho, i encara menys dir-li l'edat. Miro a terra i em limito a mormolar, «no pateixi, que encara em trobo molt bé». I amb el cap provo d'evadir-me fins als primers prestatges, emmelat i disposat a omplir el carro fins a vessar.

En realitat tinc 58 anys, però a casa ja ho diuen que disfruto fent posat de vell. I que encara que el confinament no s'acabi, potser seria l'hora d'afaitar-me aquest borrissol barbamec, ara que és Pasqua. De fet, el coronavirus no és res al costat de la vellesa, que entre tots hem catalogat com la pitjor de les pandèmies contemporànies.