ERC Manresa, versió digital

Enmig de tot el desastre que ha suposat aquesta pandèmia, des d'Esquerra Manresa hem provat de mantenir una certa normalitat i això, des de fa set setmanes, gràcies a tecnologies que en fa vuit desconeixíem del tot. I tanmateix, ara ja es pot dir que som especialistes en jitsi meet, zoom o d'altres provatures, gràcies a les quals de seguida vam reprendre els hàbits de la reunió setmanal. I bé, tal i com il·lustra el cop de pantalla d'aquesta tarda, tenim coses a compartir més enllà de la situació individual de cadascú. Però em sorprèn —i me n'orgulleixo— que cada dimecres conservem la voluntat de continuar treballant. Connectant-nos i connectant persones que potser ara més que mai redescobreixen el valor de la política. Moltes d'aquestes sessions les hem fet obertes i sovint hem superat les 25 o 30 persones amb convidats d'evident interès, des de Marta Rovira fins avui mateix, amb Sara Bailac —senadora i secretària general d'ació política— i Pau Morales —portaveu del Jovent Republicà. I bo, en una sessió així es passen comptes de l'activitat del grup municipal, ara mateix a punt d'encarar el relleu a l'acaldia manresana el proper 20 de juny. Marc Aloy, amb la Muntsa i la Mariona, ens ha parlat del calendari, dels possibles entrebancs i també de solucions, i hem acabat per adjudicar-nos la sessió de la setmana entrant per discutir-ho monogràficament. Però el més bo de tot ha estat quan amb Sara Bailac i Pau Morales hem debatut quina resposta hem de donar a la nova situació que ens està encara sacsejant. Perquè no n'hi ha prou amb oferir esperança: també cal projectar certeses. I això reclama alguna cosa més que dir, reclama fer. La possibilitat d'elaborar i compartir objectius de país a 10 anys vista —un exercici que ja havíem embastat en aquell cicle «La República que farem»— ha començat i descansa en tres eixos: la llibertat republicana, enfortint els valors democràtics; la seguretat entesa econòmicament, laboral, sanitària o d'habitatge; i la de la prosperitat compartida, que no vol deixar ningú enrera. I contra pronòstic, i a partir d'aquí, el debat s'ha anat animant, posant en valor el paper que hauran de tenir els ajuntaments, la reivindicació del valor de les coses públiques, la necessitat d'una renda bàsica universal, la sostenibilitat i —perquè tot això també es paga— de la redistribució dels recursos i la progressivitat fiscal, a més a més de qüestionar el finançament espanyol o el paper del banc central europeu. No podria transcriure tota la sessió —ni ho podria fer públicament. Però jo, que sóc de xerrar, més aviat callo, i m'encanta veure gent jove que a tot hi fot cullerada, i gent gran a qui vaig conèixer de jove, matisant i filant prim, molt allunyats de solucions màgiques. Però amb la mateixa voluntat i compromís que fa 30 anys. I paga la pena!