Crec recordar, les memòries de Joan Estruch

Aquestes són com aquelles tardes de la meva adolescència, quan tenia prou marge per saltar-me les obligacions escolars i la meva família em donava tota la llibertat per quedar-me a l'habitació, llegint, sense preguntes ni, encara menys, retrets. És així que aleshores vaig poder llegir molt i desordenadament, seguint tota mena de dreceres. Però, és clar, amb els anys les obligacions es van multiplicar, i això d'arrapapar-se al sofà —que erà sofà i, de nit, llit— va acabar-se. Ara llegeixo molt menys, ho faig a estones i mai d'una tirada: l'endemà no m'aguanto! Però aquesta pandèmia m'ha permès tornar a escurçar les nits i, després de les classes telemàtiques matinals, recuperar el son en migdiades generoses. Ara, doncs, puc llegir i llegir tan a gust com ho permet enganxar-se a un llibre no previst, un que ahir—pura humanitat— era allà a la vora i em va captivar. Vaig començar de vespre i es va fer de nit, i aquesta tarda l'he enllestit. Les memòries de Joan Estruch, Crec recordar (Fragmenta editorial, Barcelona 2019). No som ni parents, ni li he estat deixeble a l'Autònoma. No havia passat de llegir-li alguns articles a l'Avui o alguns textos al temps que amb sor Lucía Caram, des de l'Ajuntament de Manresa, bregàvem per la nova mesquita, a la Via Sant Ignasi. No res, el llibre venia de Terrassa per a a meva filla C., però jo que en vaig fullejar el pròleg ja no el vaig abandonar. Com confessa el propi autor, a mi també m'han interessat sempre força els llibres de memòries —tinc a mig fer el segon volum de les de Joan Francesc Mira. Però fos pel tema, fos pel personatge, m'hi vaig trobar bé de seguida: des del seu arrelament al si d'una família protestant a la Barcelona de la postguerra (és nascut el 1943), fins al seu llarg pas a la Universitat Autònoma. Parla de Menorca, i parla de Taizé i de Montserrat. Parla de sociologia, de la universitat, de l'exigència i de la necessitat d'anar molt sovint cotracorrent. I em sembla prou honest quan, tot just començar, justifica memòries i títol: “Dotzenes de vegades he mirat d'explicar a classe la noció d'alternació que sovint fa servir Peter Berger. En síntesi, significa que, contra el que solem pensar, en el sentit que el passat és fix i immutable, el passat és realment mòbil i mal·leable. Tendim a reinterpretar el passat en funció de les circumstàncies del present. Sense saber-ho i sense voler-ho, adaptem aquest passat per tal que s'adigui a les nostres circumstàncies actuals, als nostres interessos del moment. (...) Allí on el perill d'alternació sigui més evident, procuraré avisar, prenent precaucions de llenguatge, com ara «jo diria que...», «em sembla que...». D'aquí ve la formulació, deliberadament modesta i humil, el títol d'aquest llibre. No es tracta d'allò que estic segur de recordar, sinó d'allò que crec recordar." M'ha agradat molt de llegir i, com deia fa uns mesos l'Ignasi Aragay a l'Ara, en Joan Estruch és d'aquells professors que a mi també m'hagués agradat de tenir a la universitat.