Qui no coneix Marià-Francesc Muñoz?

Aquest mes de març al Pou hem de parlat dels programadors musicals a l'ombra, aquells que fa més de vint-i-cinc anys que proposen una oferta diversa i alternativa a Manresa amb molt d'esforç i sovint perdent diners i tot! Una colla d'entusiastes que —com tots els entusiastes— són imprescindibles per fer la ciutat, per trenar-la amb sensibilitats diverses i donar-li un futur obert i dinàmic. Per la meva part, amb Maria Picassó hem retratat un altre manresà d'aquells que tothom coneix, de compromís divers i perseverant. Aquest és el Marià. Francesc-Marià Muñoz, per ser exactes:

Marià Muñoz,

ordit i trama manresana

I tant que el coneixeu! Marià-Francesc Muñoz Martínez, amb 82 anys acabats de fer. Tot i néixer al poble de la mare —Vega de Ruiponce, febrer del 44— el cert és que de seguida va venir a Manresa, on el pare exercia de militar. S’estaven a la baixada del Pòpul, on va néixer el seu germà, l’Agustí. «Més endavant vam anar a un pis de les cases de xocolata, com tants d’altres funcionaris i militars, on va arribar la meva germana, Maria Carme». La vida era prou magra, però el Marià tenia cara d’espavilat, i a l’antic col·legi de sant Ignasi suggereixen a la família d’encaminar-lo al batxillerat. Dit i fet, el Marià va passar pel Lluís de Peguera, «però després de l’elemental el meu pare va ser clar: de primer treballar i, si de cas, estudiar nocturn». Les classes seran de peritatge industrial, a l’acadèmia Central, i la feina a les assegurances Santasusana. Tot just tenia quinze anys, era el primer assalariat que contractava l’empresa i mai s’hagués cregut que allà mateix hi passaria exactament mig segle. «Va ser aleshores, al costat del pare i dels dos fills Santasusana, que vaig descobrir la ciutat, les persones i les empreses, tota la trama». Estudiar, treballar... i festejar. Ara sovintejarà el cinema i fins i tot el ball, a la Gàbia, i el peritatge s’encalla al darrer curs. «Almenys em va servir per demanar pròrrogues i al final em va tocar artilleria antiaèria a Barcelona: allà hi havia mig equip del Barça enxufat!». Llicenciat com a sergent de complement, ja no es planteja res que no siguin les assegurances i el matrimoni l’any 1970 amb Antònia Gómez-Quintero. «Érem molt joves, ens estàvem al carrer Gaudí i ben aviat va arribar la canalla: la Belén, la Cristina i el Carles...». I és aleshores que el conviden a una primera reunió a la parròquia de la Sagrada Família per promoure l’associació de veïns del barri: el Marià hi descobrirà que són les persones les que fan l’ordit de la ciutat. I s’hi engresca, amb aquell posat de milhomes que té la joventut. «Ara al cap dels anys m’agrada veure com ha canviat el barri, com l’hem millorat». El seu compromís es multiplica a la Federació d’associacions de veïns, fins al punt de rebre ofertes d’incorporar-se a la política municipal, ofertes que rebutjarà sempre. Que no vol dir que no s’impliqui: l’any 1988, al capdavant de la nova entitat Ma’m —Manresana de mogudes— dinamitzarà la festa major «amb concerts memorables, des del Sabina als Mecano, o la Mary Santpere al Kursaal, o el Cómeme el coco, negro, de la Cubana...». El Ma’m en només dos anys va fer història i el Marià era a totes les salses! «Però calien relleus, i nosaltres havíem esdevingut un grup d’amics». Precisament és al Ma’m on coneixerà la Fina Sitjes amb qui refà la seva vida sentimental. Més tard li arribaran episodis convulsos: la mort prematura de la Fina després d’una llarga malaltia o, ell mateix, que entoma —i supera!— un càncer de pàncrees. Jubilat, esdevindrà un habitual de les tertúlies televisives al canal Taronja o bé als cursos a la FUB Sénior. Ara només conserva la participació al Patronat de la residència d’avis Sagrada Família i diu que allò que més el motiva és veure créixer la descendència. «I és clar que si miro enrere veig que m’he equivocat en algunes coses, però el cert és que he viscut la vida i soc feliç. Tot allò que he fet m’ha format». I, coneixedor profund de la trama i ordit manresana, celebra que la ciutat sempre li ha retornat multiplicada tota l’estima que ell ha provat de donar-li.