Manel Fontdevila,
dibuixar per transformar
A Manresa al Manel el coneix tothom, ni que sigui de referència: és el ninotaire! Però només jo puc dir que el conec des que va néixer perquè resulta que és el meu germà i, des del maig de 1965, vam créixer plegats, molts abans d’afegir-s’hi l’Oriol, el tercer de la colla... I doncs, com que aquest Qui no coneix arriba al número 150 m’ha semblat que bé em podia permetre la llicència —amb permís de la Maria Picassó!— de plantar-lo aquí. Amb ell ens vam fer grans llegint tebeos que, a casa, mai no van faltar. Vivíem sobre cal Prat, l’estanc del barri on es despatxaven tabac, segells i diaris però també, el TBO i les altres capçaleres de l’editorial Bruguera que acumulàvem i repassàvem amb deler al costat del Cavall Fort que —peatges de la catalanitat— aquest només arribava per subscripció. El fet és que llegíem i dibuixàvem per entreteniment: érem nens de pis i ens distrèiem sols, en una família sostinguda per un càndid cristianisme post-conciliar, adreçat a «canviar les coses». Tal com sona! Precisament amb aquesta voluntat, vam anar uns quants anys a Rajadell, per participar de la comunitat Llar Gandhi. I mentre els seus membres es feien tips reflexionar en reunions eternes, al Manel i a mi ens quedava a l’abast la biblioteca que incorporava tots —tots!— els àlbums de còmics que aleshores es començaven a editar en català. Amb aquest bagatge, només ens faltaven les classes de dibuix a l’estudi de la senyora Vidal. Allà el Manel va encarrilar la vocació i poc després va passar a l’estudi Esparbé: ja tenia la dèria. Dibuixava a tot arreu i de manera compulsiva. Guixava llibres, pupitres i papers... I els resultats l’acompanyaven. De seguida el van reclamar al Totxo, el butlletí veïnal, i jo també el vaig aprofitar per a tota mena de publicacions on m’embarcava. Però el cert és que el Manel dibuixava per tothom, pel cau, la residència d’avis o una escola propera; per una festa alternativa, una entitat o per tot de fanzines de la modernitat local. D’entre tots destaca el ManreSA on hi feia de tot —dibuixar, escriure i maquetar. També va passar per El Pou de la gallina amb aquell Oleguer Bisbal que encara avui dona nom als nostres premis anuals. En resum: quan va cobrar per primera vegada ja havia publicat moltíssim! I, tot plegat, encara a la primera volada: amb setze o disset anys comença a fer tres acudits setmanals per Regió 7. Ara ja no es tractava només de fer un dibuix sinó de dir alguna cosa: calia opinar. I el Manel opina a cada acudit que fa perquè, al capdavall, és un moralista contemporani colossal. Com que s’anava fent gran, se’n va anar a Barcelona per estudiar Belles Arts. I començà a publicar al Víbora, al Cairo... i també a l’Avui infantil, fins aconseguir plaça i sou digne a l’empresa d’El Jueves, una publicació que amb el temps arribarà a dirigir. Com que les noves tecnologies ja no fan imprescindible el lliurament d’originals, el Manel ha tornat a Manresa, s’aparella i es multiplica —origen feliç de La parejita— i només quan cal baixa en tren a Barcelona. Però ja hem dit que el repte era el de canviar les coses, santa innocència! El Manel s’acomiada d’El Jueves el 2014 per un acudit del rei que no li respecten, perquè es veu que del rei encara no se’n pot fer broma. I abandonant el setmanari en nom de la coherència enceta un nou capítol d’estretors econòmiques —i de noves idees: els tres anys d’Orgullo y satisfacción o el seu acudit a Público mentre va durar. I encara avui, superant trencacolls i fins els ensurts de la salut, ha arribat als seixanta anys amb els acudits al Diario.es o, cada diumenge, a l’Ara. I on cada dibuix, cada comentari, ens recorda aquell desig que diu que caldria canviar les coses. Si pot ser, sempre amb un somriure, esclar. Però de manera valenta i insubornable.
A Manresa al Manel el coneix tothom, ni que sigui de referència: és el ninotaire! Però només jo puc dir que el conec des que va néixer perquè resulta que és el meu germà i, des del maig de 1965, vam créixer plegats, molts abans d’afegir-s’hi l’Oriol, el tercer de la colla... I doncs, com que aquest Qui no coneix arriba al número 150 m’ha semblat que bé em podia permetre la llicència —amb permís de la Maria Picassó!— de plantar-lo aquí. Amb ell ens vam fer grans llegint tebeos que, a casa, mai no van faltar. Vivíem sobre cal Prat, l’estanc del barri on es despatxaven tabac, segells i diaris però també, el TBO i les altres capçaleres de l’editorial Bruguera que acumulàvem i repassàvem amb deler al costat del Cavall Fort que —peatges de la catalanitat— aquest només arribava per subscripció. El fet és que llegíem i dibuixàvem per entreteniment: érem nens de pis i ens distrèiem sols, en una família sostinguda per un càndid cristianisme post-conciliar, adreçat a «canviar les coses». Tal com sona! Precisament amb aquesta voluntat, vam anar uns quants anys a Rajadell, per participar de la comunitat Llar Gandhi. I mentre els seus membres es feien tips reflexionar en reunions eternes, al Manel i a mi ens quedava a l’abast la biblioteca que incorporava tots —tots!— els àlbums de còmics que aleshores es començaven a editar en català. Amb aquest bagatge, només ens faltaven les classes de dibuix a l’estudi de la senyora Vidal. Allà el Manel va encarrilar la vocació i poc després va passar a l’estudi Esparbé: ja tenia la dèria. Dibuixava a tot arreu i de manera compulsiva. Guixava llibres, pupitres i papers... I els resultats l’acompanyaven. De seguida el van reclamar al Totxo, el butlletí veïnal, i jo també el vaig aprofitar per a tota mena de publicacions on m’embarcava. Però el cert és que el Manel dibuixava per tothom, pel cau, la residència d’avis o una escola propera; per una festa alternativa, una entitat o per tot de fanzines de la modernitat local. D’entre tots destaca el ManreSA on hi feia de tot —dibuixar, escriure i maquetar. També va passar per El Pou de la gallina amb aquell Oleguer Bisbal que encara avui dona nom als nostres premis anuals. En resum: quan va cobrar per primera vegada ja havia publicat moltíssim! I, tot plegat, encara a la primera volada: amb setze o disset anys comença a fer tres acudits setmanals per Regió 7. Ara ja no es tractava només de fer un dibuix sinó de dir alguna cosa: calia opinar. I el Manel opina a cada acudit que fa perquè, al capdavall, és un moralista contemporani colossal. Com que s’anava fent gran, se’n va anar a Barcelona per estudiar Belles Arts. I començà a publicar al Víbora, al Cairo... i també a l’Avui infantil, fins aconseguir plaça i sou digne a l’empresa d’El Jueves, una publicació que amb el temps arribarà a dirigir. Com que les noves tecnologies ja no fan imprescindible el lliurament d’originals, el Manel ha tornat a Manresa, s’aparella i es multiplica —origen feliç de La parejita— i només quan cal baixa en tren a Barcelona. Però ja hem dit que el repte era el de canviar les coses, santa innocència! El Manel s’acomiada d’El Jueves el 2014 per un acudit del rei que no li respecten, perquè es veu que del rei encara no se’n pot fer broma. I abandonant el setmanari en nom de la coherència enceta un nou capítol d’estretors econòmiques —i de noves idees: els tres anys d’Orgullo y satisfacción o el seu acudit a Público mentre va durar. I encara avui, superant trencacolls i fins els ensurts de la salut, ha arribat als seixanta anys amb els acudits al Diario.es o, cada diumenge, a l’Ara. I on cada dibuix, cada comentari, ens recorda aquell desig que diu que caldria canviar les coses. Si pot ser, sempre amb un somriure, esclar. Però de manera valenta i insubornable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada