Glossa de Joan Morros Torné, que avui rep
Dimarts, 16 de desembre de 2025
Senyor alcalde, i ex-alcaldes, regidores i regidors, president del consell comarcal, autoritats, amigues i amics:
Ara fa un parell de setmanes que vaig anar a casa del Joan Morros per fer un cafè i va ser aleshores que em va dir, allà, a peu dret a la cuina, de fer la glossa d’aquest vespre. Glossar, comentar, aclarir el sentit d’aquest reconeixement ciutadà que amb molt d’encert l’Ajuntament li ha concedit per unanimitat.
És abans que res un honor que li agraeixo sense cap mena de dubte. I per això li vaig dir de seguida que sí, que és clar. Però també vaig quedar una mica confós, conscient que és tot un compromís això de resoldre en un discurs de quinze minuts, per folgats que siguin, una trajectòria tan densa, amb l’únic avantatge d’haver-la viscut sovint molt a la vora. «—Va, que a tu no et costarà gaire!», vas dir per animar-me. Doncs vinga, ja ho he provat, ara anem a veure si funciona.
Perquè el fet és que amb el Joan ens coneixem de joves —o ell em va conèixer a mi: jo no passava de ser un noi carregat de romanços que havia descobert, al final de la carretera del Pont de Vilomara, un nou establiment, la Copisteria del Bages. Ara no ve a tomb, o no hi ve gaire, però Copi-gràfic —que al final es deia així— va ser per mi una cosa sensacional. M’hi aturava sovint per fotocopiar poemes, dibuixos... i, és clar, hi vaig encomanar les publicacions d’alguna primerenca revista d’institut o, de seguida, les d’El totxo, el butlletí del barri. Jo passava, doncs, per la Copi, i generalment m’atenia el seu pare —a qui vam acabar per referir-nos com el pare Morros, no pas per cap vel·leïtat jesuítica sinó per ser precisament això, pare, el pare del Joan.
El cas —em distrec, sort que avui ho porto escrit!— el cas és que un dia surt ell, el Joan, a fer-me les fotocòpies, unes fotocòpies llustroses, d’un negre contrastat, que no planyia el tòner, doncs surt el Joan, i entre paper i paper em demana si coneixia Rialles, i jo devia fer que sí, i xerrant, xerrant, em demana què em semblaria si hi hagués una mena de Rialles a Manresa però adreçat a adolescents. Això i que podria estar molt bé, si alguna estona em vagava, de trobar-nos per parlar-ne. Ara no sé si aquella primera vegada a casa seva ja vam fer un cafè. Recordo la Dolors, això sí, que és qui va obrir la porta. Recordo el menjador, amb el cartell de la Pau, amb Casals, Picasso i Neruda. O aquell altre pòster que havíeu dut de la Xina, amb milers de xinesos diminuts, uniformats i entusiastes, tan diferents dels del dòmund, construint plegats una immensa presa amb l’únic suport de braços i pales...
Ja es pot deduir que aquell dia ens vam posar d’acord, i que vaig dir que sí —perquè sempre és millor, per poc que es pugui, dir que sí. I des d’aleshores que ens hem fet. L’aventura va ser la de Tabola i com que va anar com va anar —o va acabar com va acabar— d’aquell episodi en vam quedar estretament lligats. Amb un primer aprenentatge compartit: cultura més política no sempre dona política cultural —i a vegades, just el contrari! Però tan se val que comencem pel començament, perquè el Joan, aleshores que ens vam conèixer, ja gastava corda de feia estona.
Uns apunts biogràfics
Nascut a Manresa el 3 de febrer de 1954, el Joan és el segon dels sis fills de Josep Maria Morros i Pujol, i Rosa Torné i Rojas, darrera la Teresa i abans de l’Assumpta, la Cinta, la Concepció i el Josep Maria. Diria que hi avui hi sou tots, i em permeto d’afegir que els vostres pares sempre s’han sentit molt orgullosos de tota aquesta nissaga.
El Joan va estudiar als Hermanos, allà als Esquilets i, els darrers tres cursos de batxillerat, va poder inaugurar la nova escola allà dalt, a la Parada—i hi va fer amics dels de tota la vida, com en Jaume Puig, amb tota una colla que ja aleshores volien fer —i van fer— cinema en súper 8, i també revistes i qui sap el què. Amb el Jaume fins van anar en un Renault-5 a Txecoslovàquia bon punt va ser possible i —més difícil encara— es van plantar a la Xina aquella del pòster l’any 1979, per allò de veure un món que semblava alternatiu.
(Ara ho rellegeixo i penso que a la Xina no que no hi devien anar amb l’R5, perquè l’R5 verd i després groc, el vam fer servir tots per anar a empasquinar o passejar amb megàfons)
Però el cas és que, ja ha estat dit, ell era el fill de Josep Maria Morros, aquell senyor que l’any 1961 havia començat a portar la Sala Loiola per encàrrec de les Congregacions Marianes, un nou cinema i teatre construït sobre el solar de la companyia de Jesús allà on abans s’hi havia alçat, i fins a la guerra civil, l’església de l’antic Col·legi de sant Ignasi. I el fil és llarg: el pare Morros, d’acord amb el pare Ferran Torra —aquest sí que era pare jesuïta!— ja havien dinamitzat prèviament el locals que les Congregacions Marianes tenien al carrer de la Mel, amb teatre, cinema i sales de reunions.
Amb tot això es pot entendre que el Joan, des de la més tendra edat no només va fer d’escolà a la Cova, a primeríssima hora del dia, sinó que també —entusiasme i disciplina— va esdevenir un jove projeccionista de cinema, amb carnet professional. I serà al costat del seu pare, en aquella Sala Loiola feta per subscripció popular —el dring de la història els ha de sonar, segur!— que començarà per triar pel·lícules, i anar-les a buscar, i passar-les, i repassar-les, fins acabar molts dissabtes i diumenges escombrant aquell mar de clofolles de pipes que encatifaven amb un deix de pura humanitat ensalivada els peus de les mil butaques de platea i amfiteatre. La sala Loiola va ser això, sí, però molt més que això: també acollia el cineclub i, ben aviat, s’hi comencen a presentar concerts de la nova cançó o bé obres de teatre amb voluntat progressista. I el Joan no només ho veia: ell ja hi era.
Per això no ha de sobtar que l'any 1977 el trobem impulsant el nucli inicial de Rialles a Manresa, l’entitat que es dedicaria a programar espectacles per a nens i nenes els dissabtes, quinzenalment al mateix Loiola i, més endavant, festes populars, sessions escolars i fins i tot activitats en alguns barris manresans. Diguem doncs que, des d’aleshores —i d’això en farà mig segle— el Joan haurà estat un promotor de diferents iniciatives culturals a la ciutat, sempre des del voluntariat i el compromís amb la participació ciutadana. Cinquanta anys que tots solets ja explicarien els reconeixements obtinguts: l'any 2013 va rebre el 31è Premi Bages de Cultura i l'any 2019 va ser pregoner de la Festa de la Llum. Però compte perquè no és només allò que el Joan ha fet sinó, i sobretot, avui voldria assenyalar el «com» ho ha fet.
I ho ha fet des del primer dia acostant persones, i treballant plegats en projectes compartits. Rialles no era el Joan, sinó la suma del grup CLAM vinculat a Òmnium Manresa, amb alguns membres de les associacions de pares i mares i alguns mestres i estudiants de magisteri. Perquè la gràcia del Joan és aquesta, que ell aplega persones. «Jo no soc mai el que en sap més, però miro de reunir els que més en saben». Sembla senzill, però no s’ho creguin. Perquè no ho és tant.
De Tabola al Galliner
De Rialles en va formar part fins el mateix 1981, quan vam engegar l'associació cultural Tabola, prop de quatre anys d’una intensitat frenètica, irrepetible —érem tan joves! Quatre anys dedicats a organitzar i promoure tota mena d'activitats juvenils però, és clar, adreçades a tota la ciutat. Espectacles de teatre, circ, màgia, sessions de cinema, concerts, tallers, exposicions, xerrades, busos a Barcelona, festes, balls, cursets, sessions escolars...
Sempre que penso en tots aquests anys em torna a aparèixer el teu pare. També la Dolors, és clar: una estada a Viladrau o una altra tarda d’agost, amb la Dolors i la Montse, a Barcelona, per anar a veure Gandhi. El record de tantes reunions de Tabola al primer pis del Loiola, les primeres fires de teatre a Tàrrega, l’estada a Cabueñes, a Gijón, o el viatge a la URSS. Els vespres a la Copi. I, inevitablement, la roda de premsa al bar Quebec que vindria a ser el punt i final de Tabola, denunciant les maniobres matusseres d’aquell ajuntament! Perquè ja hem quedat que és millor dir sempre que sí, per poc que es pugui. Però a vegades també cal saber dir que no.
D’aquell episodi, tot i tenir un final abrupte, encara en sortirien dos caps de brot més: la revista mensual El Pou de la gallina i l’Associació Cultural Bloc. I és que no es fa el pa sense llevat. D’El Pou de la gallina ja en parlarem un altre dia, només dir que encara es publica mensualment, que també es va començar a coure a Copi-gràfic, que té en Jaume Puig com a primer capità i que, en els seus orígens, hi ha l’única vegada que hem tingut al Joan vinculat a dues entitats. Al Pou... i a Bloc.
I és que a primers de 1986 amb alguns dels que havien estat col·laboradors de Tabola, el Joan s’empesca l'Associació cultural Bloc, gestada com un Servei d'Informació Juvenil amb seu a l'Aula 2000 de l'Institut Politènic —el Lacetània, aleshores popularment la Maestria, allà on treballava. I és que el Joan —el dia que ho vaig saber no m’ho creia!—era enginyer tècnic de telecomunicacions i feia classes d’electrònica. En fi, el cas és que Bloc va començar a organitzar cicles de Concerts, la Trobada de delegats de secundària, la Fira de l'Estudiant... i també exposicions, xerrades, busos a teatre i a concerts. El Joan s’hi estarà fins l’any 1995, aleshores que un nou projecte concentrarà tota la seva atenció.
En fi, si nostro senyor existeix, se li ha de reconèixer que és molt de la broma. Alguns ja sabran que el juny de 1995, fruit d’un seguit de circumstàncies gens calculades, em vaig trobar fent de regidor de cultura i, doncs, establint unes noves complicitats. Vaja, que malgrat la nit del Quebec deu anys abans, jo vaig assajar el compromís polític i el Joan... ni de broma. Però precisament per això vull remarcar totes les giragonses municipals que vam saber trenar plegats, més enllà de partits i institucions, i sempre amb tanta generositat com subtilesa: des d’aquell primer pla d’equipaments, la represa del consell municipal de cultura i, per damunt de tot, el Galliner i la recuperació del Kursaal. De tot en tinc records ben vius. De tots els cafès, ara més discrets encara, a casa de l’un o de l’altre. De la Dolors que sempre treia el cap amb un somriure i un «què, com anem?». De la Núria i després la Marta. I de l’arribada de l’aire condicionat, i fins i tot el gat que, tot i no intervenir mai a la conversa, semblava entendre que per nosaltres allò era veritablement important.
El Galliner
1995 doncs és l’any que el Joan va crear, conjuntament amb set persones més, l'associació cultural El Galliner, amb uns objectius pactats amb aquell ajuntament tripartit i amb el mateix alcalde Jordi Valls: d’una banda, la nova entitat oferiria una programació estable de teatre i dansa a Manresa, i de l’altra, es consignava el compromís municipal de treballar per la recuperació del teatre Kursaal, tancat des de 1983. Ja és sabut que la programació molt aviat va multiplicar resultats fins a esdevenir un fenomen nacional. Tan sabut com que la recuperació del teatre Kursaal es va aconseguir onze anys després, gràcies a la perseverança del Galliner, la implicació ciutadana i la complicitat de tot l'Ajuntament de Manresa.
El Galliner ha estat una proposta singular i al mateix temps interessantíssima. El seu èxit demostra que el paper de l'associacionisme és important en l'àmbit cultural, que es poden acordar coses amb les administracions i, d'ençà el nou equipament del Kursaal, que és possible treballar en fórmules d’empresa pública. Que cadascú té un paper a jugar i que, si s'és respectuós amb l’encàrrec, els resultats poden des de «millors» fins a «molt bons». I és que allò que un ajuntament no pot fer, o no abasta a fer o li recomanen que no faci, a vegades ho pot remoure l’associacionisme.
En qualsevol cas, la fórmula associativa del Galliner no es pot confondre amb l'entitat que agrupa socis i que defensa els seus interessos —un fet ben legítim, per descomptat, però d'un valor diferent. El Galliner, que el Joan coordina des de 1995 —deu ser el teu primer càrrec oficial!— ha tingut des del primer dia una voluntat de servei públic. I, encara que des del voluntariat —al Galliner no es cobra!— sempre amb una absoluta exigència professional.
I és que amb la tasca del Galliner es demostra que els grans consensos ciutadans són possibles, i que la participació ciutadana pot superar les limitacions pròpies de la competència entre partits polítics. En parlo amb coneixement de causa. I precisament per això els puc garantir en aquesta mateixa sala que l’associacionisme també és política, i que pot ser un factor que millora la política tradicional.
Que no vol dir, doncs, que no tingui riscos també. Però és imprescindible a l’hora de bastir consensos, a l’hora de crear comunitat, a l’hora de perseguir impossibles. És aquest el seu interès i l’experiència viscuda a Manresa ens permet pensar en tota la tasca que encara es pot fer des del tercer sector, especialment en cultura, en serveis a les persones, en la participació i fins la mateixa governança municipal.
Queda molt camí per recórrer, i ens queden molts aprenentatges democràtics encara. Però ja que avui puc tornar a parlar en aquesta sala em deixaran advertir als representants polítics dels riscos de la por i també dels de l’orgull. És tan senzill, aquí dalt, creure’s seny, virtut i mesura. I oblidar que hi sou per empènyer, per buscar enteses, per encaixar riscos, per sumar, per facilitar i, al capdavall, per passar i deixar passar.
Final
És hora d’acabar però, si m’ho permeten, encara els referiré una altra aportació de l’atzar: en el meu cas, tornar a l’ensenyament de secundària després de setze anys d’excedència política va ser un veritable motiu de joia, que l’institut Guillem Catà em va multiplicar. Allà hi vaig retrobar quatre cursos el Joan, que hi acabaria la seva trajectòria de 37 anys com professor de secundària fent de catedràtic d’Animació Sociocultural. Aquell tècnic de telecomunicacions havia fet Psicologia i Pedagogia, i amb tot el bagatge havia inaugurat un cicle formatiu l’any 1999 de provada utilitat a la Catalunya central. I quan el 2015 es va jubilar, jo encara li vaig arreplegar el testimoni vuit cursos més. Impagable.
Perquè jubilat i tot, va continuar col·laborant amb Animació —tampoc oblido el darrer viatge a Grenoble! O ha estat voluntari en diferents projectes socioeducatius d’entre els quals cal remarcar la creació l’any 2012 del col·lectiu Una altra Educació és possible, un grup de pares i mares, mestres i educadors, que organitzàvem periòdicament activitats per promoure el debat i la reflexió al voltant de l'educació...
Però acabo, ara sí, i vull fer-los notar que, per poc que hi rumiïn, tot els records que he presentat són records d’anar per feina. No dic que no haguem rigut moltes estones, amb tants cafès i coca-coles. Dic, però, que sempre ens hem fet en funció d’objectius. Potser és per això que a l’hora d’acabar em quedo amb aquest esperit de servei, les ganes de treballar i, encara, la confiança necessària perquè les coses funcionin.
Al capdavall em penso que la millor aportació d'en Joan Morros ha estat l’exemple d’aquesta pràctica associativa, des de l'exigència i el compromís. El Galliner i el Kursaal, els episodis de Tabola o Bloc, de Rialles… són la concreció d'aquesta pràctica. Però, hi torno, allò que cal retenir és aquest mestratge en la gestió d'equips, en trobar les persones indicades i crear motors d'una rendibilitat fins aleshores impensable. El lideratge entès com a acompanyament. D'una tossuderia extraordinària, també, però tot plegat amb molta senzillesa, i sempre des del voluntariat. Cal tornar a dir que el Joan no ha format mai part de la plantilla laboral del Kursaal? En fi, ara hem vist que finalment porta agenda però, no ens enganyem, el Joan encara va sense mòbil...
Ben mirat, de tot això se’n podria fer una pel·lícula i tot, oi Joan? Va, no, no donem idees que després n’anirem coixos. Diguem que avui, amb la medalla, no acaba res, tot just hauríem fet el tràiler...
...i una pregunta
Perquè encara em reservo un darrer comentari, abans no acabi —ara sí— aquesta glossa. I és el comentari que tot sovint m’han fet els que ens saben amics, que és aquell que, amical o maliciós, demana, «—i què farem quan plegui el Morros?». Ah! La gran pregunta! Què farem quan ja no hi siguis Joan? També això passarà. Però mireu, estic segur que el seu exemple, l’exemple d’aquesta manera de treballar, de bregar en nom de l’associacionisme, serà, ha estat, llavor de futur. I encara que aquests exercicis de participació ciutadana no és poden pas calcar, ni poden ser directament reproduïbles, ni són font de satisfacció universal, sí que tenen la virtut d’exercitar-nos l’esperit. De veure que plegats podem fer moltes coses, només cal voluntat i entusiasme. Rumiar, actuar i tornar a rumiar —per tornar a actuar, sumant baules d’una infinita cadena.
Primer pensar, després actuar, en tercer lloc comunicar bé allò que fas; el quart, compartir per motivar i, encara un cinquè, posar-hi un pessic de creativitat.
En volen escoltar cinc més? Constància, generositat, respecte i disponibilitat. I amb aquell punt d’optimisme que elimina obstacles. No és una fórmula científica, ja ho sé, però jo els l’he sintetitzada al llarg de cinc dècades per tots vostès, aquest vespre, amb una única consideració prèvia: estima allò que facis.
De manera que em penso que la pregunta adequada no és què farà el Galliner quan ell no hi sigui, ni com anirà la programació, ni què ens passarà en el futur. No, la pregunta oportuna és què fem, avui i cadascú de nosaltres per la cultura, per la ciutat, per als altres. Què fem mentre hi som. Mentre tenim la sort de ser-hi. Em poden creure que la resposta no garanteix cap reconeixement, però estic absolutament convençut que el resultat sempre serà un món una mica millor.
Doncs enhorabona Joan, a tu i tota la teva família. Moltes gràcies per tot allò que ens has donat, per tot allò que plegats hem après. I a tots vostès, amigues i amics, companys... a tothom, molt bona nit i moltes gràcies per la paciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada