Qui no coneix Rosa Barreda?

Aquest mes de gener a El Pou de la gallina s'hi parla de Harry Potter en termes de generació, amb una portada que també signa Maria Picassó, companya al «Qui no coneix...» en la seva condició d'il·lustradora genial. La Maria és una col·laboradora fèrtil i entusiasta de la revista, i amb ella aquest primer mes de 2026 hi presentem a Rosa Barreda. La vida i la bossa! O les bosses, que n'ha cosides per milers... Si no la recordeu, llegiu, que de seguida us ha de sonar.

Rosa Barreda,
retalls de vida recosits

Rosa Barreda i Abel és nascuda de 1983, a Manresa, aleshores que el carrer Balmes era als límits de la ciutat. Els seus pares, el Jaume i la Carme, ja era gent de taller i artesania, que si l’un era mecànic, l’altra es dedicava al tèxtil. Darrera de tres germans, la Rosa va passar pel Pius, va estudiar Història de l’art i, després de llicenciar-se’n, encara va començar a fer Història. «Recordo que quan vaig enllestir el batxillerat amb la meva germana gran, la Sole, vam fer un viatge a Florència. Va ser una epifania... El goig de l’estètica, el desig de mirar!» Però en realitat no se sentia cridada a la recerca ni tampoc per la docència. I abans d’acabar la universitat ja va encetar el seu trajecte laboral al departament tèxtil de Carrefour per passar a l’Abacus i, encara, al bus turístic. Entremig, l’experiència d’un pla ocupacional per plantejar la museologia del Museu d’Artés. Decididament no s’hi troba, i aterrarà un bon grapat d’anys al supermercat Condis del carrer de sant Cristòfol. «Aquells anys vaig fer de tot! Treballava per viure amb independència i passar-me-la bé, per viatjar, per sopar quan volia fora de casa... i sobretot per disfrutar!». Però ja ha estat dit que hi ha d’haver un temps per a cada cosa i la Rosa, quan s’acosta a la trentena, nota un regust de buidor. «Tot allò ja no m’omplia i, per sort, la meva mare em va suggerir de recuperar la costura». Dit i fet, comença a prendre classes de patronatge amb la Núria Batlló, a Navàs, on tenia escola de costura. «I va ser un redescobriment. m’hi vaig abocar del tot, que és la manera de viure que recomano. Implicar-se molt en allò que facis! Suposo que soc una sacrificada...». El cas és que en el seu pas pel supermercat ha anat perdent la timidesa a canvi d’un punt de desvergonyiment i, envalentida, l’any 2015 plega, compatibilitza l’atur i es fa autònoma. «I encara avui cuso i m’encanta cosir, perquè les possibilitats creatives són infinites. No deixes mai d’aprendre i fins et permet l’evasió. Una meravella!». Això sí, la Rosa s’ha especialitzat a fer bosses i bossetes, «i la meva professora de costura encara avui no es creu que treballo sense patrons!». Tot un caràcter, si de primer treballava a casa mateix, des de fa dos anys participa del projecte municipal d’artesania Artífex que li permet tenir un espai al local de la plana de l’Om per al seu taller, Amacdhistèria. «Al principi no m’hi volia presentar, ja m’anava bé treballar des de casa, però al final vaig fer el pas i n’estic molt contenta!» Superada l’època d’anar a fires i firetes, avui els seus treballs són presents a botigues d’arreu de Catalunya —i fins més enllà i tot. Però a ella el que més li agrada és cosir i cosir, sumar retalls i pedaços, que són retalls de vida. Cosir i vendre a la plana de l’Om, al costat de la Marta Camps —joieria de pedres— i del taller ocupacional d’Ampans, lligat amb el restaurant el Canonge. «I sé que això té un sostre de quatre o cinc anys, però aleshores ja rumiaré per on les enfilo» Resolta i positiva, encara us afegeix: «Al capdavall estic contenta —i és bo estar content, perquè totes les opcions són vàlides i tots fem el que podem». I és que la Rosa us encomana una bona dosi d’optimisme i, si us vaga, us la posa en una bossa acolorida per tal d’encarar aquest any que comencem amb tot l’entusiasme.