L'amor venia amb taxi va ser un èxit grandiós i el grup on actuaven els nostres pares el van portar a Vic, a Fonollosa, a Castellbell i el Vilar i tot... Després va venir Rajadell i tornem-hi: L'amor venia amb taxi, pas previ a reptes majúsculs com seria Terra baixa. Anys a venir, encara el tornaria a veure al teatre de l'associació de veïns! Per això, al Romea, em va semblar reconèixer els meus pares i els amics dels meus pares en aquells assaigs que el meu germà i jo seguíem quan no hi havia alternativa —ens adormíem a la butaca! Amb els Albàs, els Cortina, amb el Joan Prat de l'estanc... I, no cal dir-ho, amb vuit o deu anys mai li vam acabar de trobar la gràcia.
I de gràcia en tenia. La primera, que tots aquells matrimonis de la Sagrada Família es trobaven no només per assajar sinó per xerrar, per riure, per emprenyar-se i tot. Però es trobaven. I van ser sense voler-ho la llavor del cau i després de l'associació de veïns, quan la parròquia va deixar de ser el pal de paller del barri. I encara més, aquell teatre era una injecció de voluntat artística que esbandia complexos o moderava ambicions. I en tercer lloc, era teatre en català, que aleshores era una decisió important. Fer teatre, fer-lo en català, i fer-lo per passar-s'ho bé.
La versió que presenta La Cubana no és l'obra de Rafel Anglada precisament sinó el seu assaig, que durant mes de mig any acupa aquells actors aficionats cada dimarts al vespre en un imaginari centre parroquial Nostra Senyora de la Llum. Bru-tal! L'exhibició de recursos i vesturari en format musical fan de l'espectacle una veritable delícia, amb un ritme trepidant. Al final de cada passi tota la companyia ha d'acabar baldada! Jo hi reconeixia el meu pare però molt especialment ma mare en la Loreto, en el paper de la vídua Rosselló. Com la Loreto, la nostra mare es va morir convençuda que el seu millor mèrit teatral era fer riure al públic, i fer-lo riure bon punt apareixia a l'escenari. Va treure de polleguera molts directors, però ella no hi podia fer més. I a més a més, és que la gent reia!
Però hi ha un darrer aspecte que no voldria passar per alt. Quan el setembre de l'any passat en Joan Barbé va parlar de L'amor venia amb taxi a Regió-7 hi va recalcar l'homenatge «a totes les dones i homes que des de l’esforç, el compromís, la vocació i la dedicació, han format part d’aquest teatre que ha enriquit el teixit cultural del país». I és aleshores que el Joan Barbé, remarcant la condició de Manresa com a ciutat de teatre, va recordar que pocs dies abans havíem acomiadat la Lola Monrós «una de les actrius més veteranes, vitals, estimades i aplaudides, de l’escena de casa nostra». Doncs el cas és que amb la Lola —la Lola i el Tavi— érem veïns d'escala i ells, molt per sobre l'elenc parroquial, actuaven a la primera divisió manresana, als Carlins. Patidora de mena, la Lola a cada paper hi posava tot el seu art i coneixement, i mai va entendre la barra de la nostra mare, la incapacitat o renúncia a aprendre's bé el paper o la perpètua necessitat de fer el pallasso, literalment. Sigui com sigui, la Lola i la Pepita van envellir plegades, i en conservo el record tot just fa deu o dotze anys fent Genis canviats, també amb en Joan Cirera, al local de la Vinyeta, encara al barri. Avui tots tres ja ens han deixat.
Fer teatre, i fer-ne fer. Ho he viscut i ho he celebrat. I per això aquest divendres, al Romea, em va semblar un espectacle brillant i també tendre. No pas nostàlgic sinó —no és poca cosa— capaç de valorar una època passada amb un missatge que encara és del tot vigent: val la pena el teatre. I fer-ne, és una font de salut en tots els aspectes. Si a sobre hi ha talent, música i uns quants recursos... no us ho perdeu! Un veritable homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya. Aneu al Romea —al Kursaal no poden pas venir!— i ja m'ho direu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada