Ara fa vuit dies que es va morir ma mare, ho escric tal com ho penso i encara se'm fa estrany. La meva mare és morta i no hi parlaré més, no la tornaré a veure ni podrem repassar els dies i la gent que s'acostava a la Residència, les notícies del diari, la sensació de profund cansament que arrossegava. Avui potser em moriré, bromejava un dia i altre. I a la fi va ser veritat. Un cop sec, un adéu siau, un clic a la màquina d'oxigen que l'atenallava al preu de sobreviure. Com un animal vençut, ma mare era un disgust i mai va trobar prou consol d'ençà que el cos no l'obeïa: cansat també de tantes nits de no dormir, de tants cigarrets a deshora, de malmenjar i de viure una ànsia inacabale. De viure com? I amb tot, ara fa vuit dies que es va morir la nostra mare, i encara se'm fa dolorosament estrany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada