dilluns, 20 de novembre de 2017

Qui no coneix Joan Aurich?

El Pou de la gallina núm. 336, d'aquest mes de novembre, recull, al «Qui no coneix...?» un manresà adoptiu, perquè tècnicament l'home és fill de Ripoll, és cert. Però s'ha passat tants anys a la ciutat i hi ha fet tanta feina, que només el podem concebre com un manresà més. Quasi mig segle de servei, fins a deixar-hi el pèl i la barba. Però tan compromés com ho va estar, joveníssim, un primer dia de 1967. El dibuix, dalt dels cims i entre el ramat, només podia ser obra de Maria Picassó. I és fantàstic perquè us el fa veure tal i com és: pastor.


Mossèn Joan Aurich,
Fer camí, i fer caminar

El reconeixeu? És en Joan Aurich i Casals, nascut a Ripoll el 1943. I que s’ha passat més de quaranta anys a Manresa! El teniu present, oi? De professor al Peguera o, més tard, de rector a la Mion, si n’ha fetes de coses! Fill del Joan i la Rosalina, va créixer darrera dues germanes en l’ambient menestral d’una cansaladeria. La mare, autodidacta i de tradició obrera, l’educà en l’amor al país i l’antifranquisme. I com tant d’altres nois de la seva generació, als onze anys entrà al seminari de Vic, per tal d’estudiar. A la seva promoció n’eren més de cinquanta, i ell conserva el record vivíssim d’un ambient que l’impulsaria per sempre més envers la dimensió social de l’església. Amb en Ruaix, Miserachs, Tresserras o Massana. Amb d’altres manresans tan il·lustres com en Jaume Pintó, en Joan i Jaume Sala, en Rossend Coll o Lluís Solernou. Eren els primers seixanta, viscuts sota l’ombra del Concili, en plena lluita contra el règim i sota uns vents de canvi que tindrien el punt àlgid el maig del 68. «I és clar, aquella teologia dels manuals que estudiàvem ja no ens la creiem pas!». La primera estada a Manresa data de 1966, com a diaca a Crist Rei, amb en Jaume Camprodon de rector, implicat en la novetat de la catequesi a casa i ciclostilant temes de reflexió setmanal, en una primera aproximació a la ciutat. L’any 67 finalment decideix ordenar-se capellà, conjuntament amb el seu amic Ramon Bufí, i és destinat a Sant Joan de les Abadesses. Tres anys després vindrà a Sant Vicenç de Castellet, combinant parròquia i fàbrica tèxtil. I finalment, el 1974, torna a Manresa sense parròquia, per tal de cobrir la plaça que mossèn Tuneu deixa al Peguera: la comesa són classes de religió i la l’activitat extraescolar que pugui fomentar, amb campaments i sortides. Ara costa de creure, però en Joan es responsabilitzava ell sol de desenes d’adolescents, a Boí, a Montorro o fins Taizè... i dinamitzava des de grups de joves universitaris (MUEC) fins als de la JOC, o trenant els nous Mijac que creixien. Amb la mort de Josep Junyent, ara farà 25 anys, el Joan també vetllarà els cursets de cristiandat. I, jubilat del Peguera, esdevindrà també el rector de la parròquia de l’Esperança, a la Mion. La seva tasca sembla incansable, talment com les caminades que ha fet, arreu dels Pirineus i també als Alps, a qui ha dedicat vint-i-vuit agosts de la seva vida, per tal de coronar-hi més de 50 quatremils! Queda encara el músic —toca la flauta!— i el compromís amb la independència. Perquè el Joan us defensa la República sense embuts, tot just per fer un país més digne i just. I és que, si de jove ja es va plantar a Burgos en 2CV per denunciar aquells judicis franquistes, aquest primer d’octubre us el podíeu trobar al col·legi Serra i Húnter, apoderat per Òmnium, i defensant les urnes. Perquè de debò que és un home de fe que l'ha empès a no desdir-se mai de l'acció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada