Qui no coneix Lola Terra?

El número de gener d'El Pou de la gallina era dedicat als nens i nenes de la pòlio a Manresa. I ha estat un tema llarg, carregat d'històries personals i, potser per això, també llegit i comentat... Però, abans d'acabar la revista, encara hi vam plantificar un nou capítol del »Qui no coneix» que aquesta vegada ocupa Lola Terra. De la nissaga Terra: una dona de caràcter, i amb vocació educadora!

Lola Terra Solà,
la vocació educadora

I a Manresa, qui no coneix els germans Terra? La Lola n’és la tercera, nascuda el 1955, després de la Clara i el Martí, i abans del Vicenç, en una nissaga lligada per sempre a la botiga familiar de material d’oficina. El pare, Francesc, fou part de la Lleva del biberó seguit d’una llarga mili a l’Àfrica, de la que va anar a refer-se a Moià on sortosament coneixeria la Maria de cal Carreter. Inquiet de mena i cristià fervent, «el pare ja havia treballat al banc Popular, i fins havia portat la fàbrica de galetes La Polar, allà a tocar del Kursaal. També feia d’administrador de finques…» Però quan va poder aconseguir la representació de la casa Normu no s’ho va pensar dos cops: obriria botiga i ho va fer amb aquell rètol que es burlava de les lleis franquistes i que acompanyava el cognom propi amb un globus terraqüi. «Vivíem a la planta baixa de la torre Busquet —recorda la Lola— a la carretera de Viladordis, una finca amb bosc, granja, piscina i un jardí amb 200 espècies d’arreu del món!». La Lola de seguida va tenir vocació educadora, començant per tots els cangurs que feia a les famílies del cau, al Cardenal Lluch. I amb el seu caràcter fort i curiós tot l’atreia... a excepció dels estudis. «Se’m feien molt costa amunt, la veritat». I amb tot als 18 anys és puericultora i, amb la Montserrat Mestres i la Rosa Pintó, des de Caritas reben la proposta d’atendre canalla de famílies immigrades els caps de setmana, i fins de dur-los de colònies a Calders i tot! Seguint aquest itinerari, aterrarà al parvulari de la parròquia de la Sagrada Família. Són nens i nenes des del primer any i fins als sis, i sortien havent après de llegir i escriure. Integrada en un equip de voluntat renovadora, es feien tot el material a partir de les 7 de la tarda quan s’acabava la jornada! La funció d’aquell servei parroquial era de pura suplència i al cap dels anys va caldre plantejar-se’n el tancament. La Lola aleshores fa la prova dels 25 anys per anar a la universitat i, també, aprova les oposicions de la Generalitat de Catalunya, i estrena la llar d’infants Picarol: hi sumarà 29 anys! Però quan en compleix cinquanta, una operació d’esquena li capgira els esquemes: «Ja no podia estar amb nens i nenes tan xics, i al final des del Departament em van passar a l’escola Sant Ignasi». S’hi estarà vuit anys «i hi vaig aprendre molt, en un equip d’infantil incansable». Només faltarà un retorn de caire administratiu de dos anys, altra vegada a la Picarol, per poder-se jubilar, just abans de la covid, amb 64 anys. És, ras i curt, una dona de caràcter, emocional també: «És que si no n’arribo a tenir, de caràcter, ara m’arrossegaria!». En el currículum, dos matrimonis, tres criatures, i quatre pautes de jubilació activa. Perquè la Lola encara està compromesa a l’associació de veïns del barri de Passeig i Rodalies com a secretària, en un relleu d’aquells que reclamaven tacte i dedicació. Independentista per convicció, també té temps de participar als EnCants i Tradiball Endansa o la companyia de teatre Sargantana. I de tant en tant, també emprèn algun viatge. Enamorada de la natura on es va capbussar de menuda, és la natura qui li ha fet estimar l'art: «M'agrada dibuixar ninots, situacions de moments de vida... Si hagués pogut m’hi hauria dedicat! Però sobretot defenso la importància d’emocionar-se, de gaudir de les arts, la música, exposicions, teatre o de l’obra dels artistes i artesans: tot el que transmeti una pau interior, i que vaig tenir la sort d’aprendre dels meus pares i també de la meva germana». I que és la motxilla que encara avui l’acompanya i no ha deixat mai de fer-li costat.