Aquell Opus Dei de Manresa, al Pou de la gallina

Ara fa poques setmanes, Mònica Planas comentava a l'Ara, a la seva secció de Crítica TV, l'estrena de la sèrie documental a la plataforma Max Minuto heroico: Yo dejé el Opus Dei, «una sèrie documental amb guió i direcció de Mònica Terribas que desemmascara les interioritats de l’Opus Dei. El plantejament és desafiant, perquè els mitjans de comunicació han demostrat sempre molta cautela amb aquesta organització i no és per casualitat». Per descomptat que no em vaig perdre la minisèrie i vaig quedar atrapat pel testimoni escruixidor aquestes tretze dones valentes «que van aconseguir abandonar l’Opus Dei malgrat l’abús psicològic, l’explotació, l’aïllament, el segrest, i les pressions de les quals van ser víctimes». I és clar, el meu cap se'n va anar al Pou de la gallina, el setembre de 1991, aleshores que els mitjans de comunicació no només eren cautelosos sinó directament s'estalviaven parlar-ne. 

A principis d’aquell estiu, monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, fundador de l’Opus Dei, tenia el camí obert cap a la beatificació i la revista dedicava el tema central a analitzar el discret i subtil apostolat d’aquest institut religiós a la ciutat, on tot i ser poc present públicament sí que aplegava grups d’espiritualitat en alguns locals. Vaig poder parlar amb alguns membres de l’Opus, a vegades obertament, a vegades protegits per inicials, i explicava que a Manresa hi havia tres locals que acollien les activitats de perfecció espiritual i apostolat de l’Obra. Eren dos pisos per a homes i un per a dones. 

L’edifici de Banesto al Passeig —entrada pel carrer del Canonge Mulet— feia les funcions de seu masculina. A l’entresol hi havia el Club Puigterrà, l’esplai dels més joves, i a la segona planta hi havia un altre local llogat per J.M. Canongia, conegut membre supernumerari, on es feien les reunions regulars d’espiritualitat. Alguns capellans de l’època que s’hi reunien eren mossèn Jaume Franquesa, llavors rector de la Seu, mossèn Josep Leyes, de la residència Montblanc, i mossèn Roqué, capellà al Centre Hospitalari i del santuari de Joncadella, habitual punt de recés de l’Obra. El local era freqüentat per coneguts metges –una professió on l’Opus tenia forta incidència a la ciutat—i alguns advocats i empresaris. 

Al carrer de Guimerà, al primer pis del número 20, hi havia el club El Cadí, la vessant femenina de l’apostolat. S’hi feien cursets d’activitats diverses, però també charlas espirituals. El club era la seu, a més, de les trobades espirituals per a les supernumeràries o simpatitzants, i disposava d’una capella on, de tant en tant, s’hi deia missa.

No cal dir que si el voleu llegir sencer —era un tema llarg— ara el podeu trobar aquí. I és bo deixar-ne constància digital perquè, malgrat les bones intencions que deia tenir el fundador —l'infern n'està empedrat de bones intencions!— el resultat final molt sovint només es pot jutjar de catastròfic.