S'ha mort Georges Moustaki, tot just 79 anys. M'ho diuen i em sorprenc perquè Moustaki és un retorn immediat a l'adolescència, a les classes de francès al Lluís de Peguera, a la novetat d'una professora "no numerària" -una "pnn", Noguera, Francesca Noguera!?- que tenia l'humor de plantar-se a l'aula amb un casset i el text ciclostilat de "Le métèque" o, una altra tarda, "Ma solitude", "Ma liberté" o, encara aquell himne reiterat que en facilitava la comprensió i la memòria, el de "Sacco e Vanzetti". Maintenant Nicola e Bart... Per primera vegada vaig tenir ganes de saber i entendre el francès perquè, per primera vegada, escoltava una cosa que m'atreia profundament, molt més que els textos de Mr. Vincent a l'antiga "Langue et civilisation françaises" de l'editorial Hachette, en el seu periple per l'Heptàgon! I doncs agraeixo a Moustaki, i a la Noguera, com en Segimon Serrallonga o la Rosa Maria Masachs, aquest coneixement rudimentari però culturalment fonamental que és el nostre francès, els dels que ja som grans. Ens va agradar Moustaki, i vam descobrir més músics i més cantants. Algunes pel·lícules, alguns poemes, les "bandes dessinées" que eren els còmics, tot aquell bagatge immens sacrificat a l'altar de l'anglès com a llengua única. D'una gran utilitat, és clar. Però terriblement empobridora, si m'és permès de dir-ho. Bé vaja, ara que estem discutint el futur lingüístic de la nostra canalla -el ministre Wert és insaciable!- ja avanço que no em semblaria cap disbarat que la propera República Catalana disposi l'aprenentatge, al costat del català, d'almenys el castellà, el francès i l'anglès. Això sí, amb estímuls com Moustaki, que vol dir des d'aprenentages significatius. Altrament no serà qüestió de si són poques o moltes llengües: el cas és que ara mateix no se n'aprèn cap de bé. Que ja sé que és un altre tema. Però encara és Moustaki qui l'inspira, amb el seu accent estranger, el del "juif errant, de pâtre grec" i els seus cabells als quatre vents de la Mediterrània. Tots els que ens duen aires de la imprescindible diversitat.
dijous, 23 de maig del 2013
Moustaki, abans no oblidéssim el francès
S'ha mort Georges Moustaki, tot just 79 anys. M'ho diuen i em sorprenc perquè Moustaki és un retorn immediat a l'adolescència, a les classes de francès al Lluís de Peguera, a la novetat d'una professora "no numerària" -una "pnn", Noguera, Francesca Noguera!?- que tenia l'humor de plantar-se a l'aula amb un casset i el text ciclostilat de "Le métèque" o, una altra tarda, "Ma solitude", "Ma liberté" o, encara aquell himne reiterat que en facilitava la comprensió i la memòria, el de "Sacco e Vanzetti". Maintenant Nicola e Bart... Per primera vegada vaig tenir ganes de saber i entendre el francès perquè, per primera vegada, escoltava una cosa que m'atreia profundament, molt més que els textos de Mr. Vincent a l'antiga "Langue et civilisation françaises" de l'editorial Hachette, en el seu periple per l'Heptàgon! I doncs agraeixo a Moustaki, i a la Noguera, com en Segimon Serrallonga o la Rosa Maria Masachs, aquest coneixement rudimentari però culturalment fonamental que és el nostre francès, els dels que ja som grans. Ens va agradar Moustaki, i vam descobrir més músics i més cantants. Algunes pel·lícules, alguns poemes, les "bandes dessinées" que eren els còmics, tot aquell bagatge immens sacrificat a l'altar de l'anglès com a llengua única. D'una gran utilitat, és clar. Però terriblement empobridora, si m'és permès de dir-ho. Bé vaja, ara que estem discutint el futur lingüístic de la nostra canalla -el ministre Wert és insaciable!- ja avanço que no em semblaria cap disbarat que la propera República Catalana disposi l'aprenentatge, al costat del català, d'almenys el castellà, el francès i l'anglès. Això sí, amb estímuls com Moustaki, que vol dir des d'aprenentages significatius. Altrament no serà qüestió de si són poques o moltes llengües: el cas és que ara mateix no se n'aprèn cap de bé. Que ja sé que és un altre tema. Però encara és Moustaki qui l'inspira, amb el seu accent estranger, el del "juif errant, de pâtre grec" i els seus cabells als quatre vents de la Mediterrània. Tots els que ens duen aires de la imprescindible diversitat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Gran perdua, amb ell vaig descobrir el lliurepensament i això em va fer mirar la vida desde una prespectiva ben diferent, hi havía més coses al mon .......
ResponElimina