Dels sous extraordinaris d'en Todó

Em sembla que era el juliol de l'any passat que el ministre espanyol d'economia va decretar que cap dels directius dels bancs que funcionessin amb diners del FROP podria percebre més de 300.000€ a l'any. Els mateixos dies s'informava que era Adolf Todó el més afectat per la mesura. Adolf Todó i Rovira! Fill de Castellbell i el Vilar -de la Bauma, per ser exactes- vaig viure quasi en directe el seu nomenament com a director general de la difunta CaixaManresa. I d'allà a CatalunyaCaixa, fins ahir mateix! El cas és que l'home, amb dades de febrer 2012, tenia una remuneració més que notable, d'autèntic directiu bancari: 1.550.000€ a l'any. I és clar, aleshores que van dir que li abaixaven fins a "només" 300.000, tothom va sucar-hi pa!

Gairebé un any després en Todó torna a ser notícia. El seu relleu a la presidència de CatalunyaCaixa va apariat a una indemnització de 600.000€. Les formes del relleu amb la Generalitat, el perfi del substitut o el futur de l'entitat semblen quedar minimitzades al costat de la xifra. 600.000€ i, poca broma, uns hipotètics 3,4 milions d'euros com a complement de pensió. Hipotètics perquè, a darrera hora, el ministre d'Economia de Guindos sembla que vol impedir que es facin efectius -una mesura novedosa si tenim presents els 88M d'€ que es va embutxacar Alfredo Sáenz en plegar del Santander o els 53 que es va endur Ignacio Goirogolzarri en plegar del BBVA... abans d'anar a presidir Bankia!

Però tornem amb en Todó. Es miri per on se miri, aquest final s'acompanya d'unes xifres més que considerables. Ara bé, allò més sorprenent és que ara tothom en parli amb tota la catxassa, sense filar prim. I a mi el què em fa patir no és tant la xifra -totes aquestes xifres són immorals i ho serien ni que les dividíssim per la meitat i encara les tornéssim a dividir. No, allò que em temo és que al darrera de la indignació manifesta, s'hi barreja una estranya morbositat, a mig camí de l'enveja i fins d'un punt d'admiració. Que ja l'hem oblidat com a pregoner de les Festes de la Llum el 2011? I convidat pel tripartit manresà! L'elogi de l'emprenedoria: quin entusiasme més devot a la sala!! Ara en canvi, ja es veu que l'home ha perdut la seva estrella i tothom s'hi veu amb cor. ¿O no és amb malícia que des del twitter hom li recepta el seu propi xarop? Sí, sí, "pensar menys amb els drets i més amb els deures". Saber recomençar. Saber reinventar-se si cal...

I doncs sí, en Todó ja ha perdut el respecte. Però encara fa enveja. Per això, rabejar-se en la reducció de la milionada amb què esperava plegar no m'aconsola de res. Al contrari, em confirma els meus temors. Perquè durant massa anys ningú ha qüestionat cap xifra; de fet, com més grossa, millor. Acríticament vam acceptar que els diners passaven de ser eina a ser objectiu. Que els projectes serien individuals -a majors beneficis, major benestar. I doncs que els projectes comunitaris eren poc ambiciosos, per no dir directament improductius. I que al capdavall, la desigualtat era inevitable... Tot de valors històricament conservadors -propietat, privacitat, superioritat- que campaven sense gairebé resposta.

Acabo: vaig llegir un dia que la crisi d'avui no és només econòmica sinó, sobretot, ideològica. Hi estic d'acord. Des de l'esquerra, hi hauríem de rumiar llargament. Encara més si hem de ser al darrera del futur país! Perquè no n'hi ha prou amb enviar quatre twitters sobre la magnitud dels sous d'en Todó, indignar-nos o fer-ne conyeta de cafè. S'imposa, amb tota la modèstia, corregir bona part del sistema de valors que els darrers vint anys hem abraçat. I el primer de tots, de debò, el dels diners.

-La foto, del dia 10 d'aquest mes, la va publicar "La Vanguardia" i la repesco perquè recull el Todó més pletòric, curosament mal afaitat i amb la pell coppertonejada, com dient, "demà m'afaitareu!".