Més enllà del futbol

A l'ARA d'ahir diumenge, a la contra, en Josep Ramoneda parla de futbol. De futbol, de diners i fins de nacionalisme. No cal dir que ho subscric- El futbol! Si no en sóc habitualment més crític és perquè els que em coneixen saben que sóc un pèssim futbolero. Per entendre'ns, tècnicament es pot dir que mai he vist un partit de futbol, un de sencer. I això que puc comprendre la passió que desperta, l'elegància del joc, el negui d'un partit. Tot això i més -sé qui són els darrers entrenadors del Barça, el Messi i el Puyol. Sé quan guanya el Barça i també quan perd. Fins i tot sovint perdo mig minut a veure què ha escrit en Xavier Fina de l'Espanyol. Dit tot això, doncs, ja es veu que no té gaire mèrit despotricar del futbol per part meva. Però aprofitar un text d'en Ramoneda i desar-lo a la carpeta de retalls... deu ser el mínim. Perquè el tema s'ho val. I els reduccionismes que comporta ens haurien de fer més crítics. No són, però, els signes del nostre temps. I tot sembla reduir-se a una qüestió de samarretes. Aquestes:

Samarretes

Nike ha vestit Colom amb la samarreta del Barça. Fa temps hauria semblat un acudit modern; ara resulta força kitsch. L’Ajuntament ho considera un fet irrellevant. A mi, en canvi, em sembla simptomàtic. Si el president del govern espanyol no té millor regal per al Papa que una samarreta de la roja i l’alcalde de Barcelona obsequia el seu col ·lega de Los Angeles amb una del Barça, ¿ens ha de sorprendre veure l’almirall vestit de blaugrana? Va amb els signes del temps: el futbol com a horitzó ideològic; el diner com a mesura de totes les coses; i la incapacitat nacionalista d’entendre que en un país hi ha diversitat de fervors, creences i altres manifestacions de la irracionalitat humana. Que alguns creguin que Espanya és la roja no vol dir que nosaltres haguem de creure que Catalunya no és més que un club. I a vegades ho sembla. Com diu Lilian Thuram, parlar del descobriment d’Amèrica confirma fins a quin punt el racisme està instal·lat a les nostres mentalitats.El monument a Colom no em motiva gens. Però és un monument de la ciutat. I seria bo que ens poséssim d’acord sobre què es pot vendre i què no. “Cent mil euros no està malament”, diu l’alcalde. Quan tot té un preu, dues coses són segures: la desigualtat creix (uns poden pagar-ho i altres no) i la corrupció truca a la porta. Ja fa anys, davant d’una enquesta que atorgava al Barça el fervor del 60 per cent dels aficionats catalans, el cap d’esports d’un diari va dir: això no ho podem publicar perquè mai més podré escriure que “tots els catalans celebren la victòria del Barça”. El nacionalisme tendeix a creure que tothom ha d’agenollar-se davant dels mateixos símbols. Als que van convertir Colom en un aparador publicitari segurament ni se’ls va
acudir que pogués haver-hi queixes. Estaria bé que decidíssim entre tots què té preu i què no en té. I que la societat civil enviés suggeriments als responsables polítics perquè en el seus viatges pel món portin regals que demostrin que en aquest país hi ha alguna cosa més que futbol. N’hi ha moltes, encara
que no ho sembli.

Josep Ramoneda

La foto la capturo a l'Ara també, i és gentilesa de Nike