dissabte, 15 de juny de 2013

L'ANC, amb Lluís Cabrera, a la Balconada

Com que aquest dijous venia en Lluís Cabrera, amic i president de l'associació "Els altres andalusos", vaig pensar que no m'ho podia perdre: l'Assemblea Nacional Catalana organitzava al barri de la Balconada de Manresa, amb el suport de l'associació de veïns, un acte per explicar el perquè d'un referèndum per la independència. Conec la Balconada i conec gent de la Balconada, que és a tocar de casa. I fins tinc alumnes de "la Balco". Encara més, durant molts anys hi he estat a totes les convocatòries electorals, en qualitat d'interventor. Per això m'hi vaig acostat, conscient que les tesis independentistes serien rebudes pel cap baix amb tebior. Si més no, hi havia l'al·licient d'escoltar-hi els Remendaos bros band, amb en Santi Arisa -l'acte es feia, obert, al pavelló esportiu.

I qui parla de tebior! Almenys una quinzena d'individus es van proposar des del primer moment aixafar la trobada. Embolicats amb la bandera espanyola i samarreta de "la roja" van escenificar un lamentable comitè de recepció. Quan, abans de començar, en Lluís Cabrera encara s'hi volgué atansar per parlar ja es va veure que no aniríem bé: no hi valien raons. Pura provocació. "¡Fuera, fuera de nuestro barrio!" al costat d'altres afirmacions de manual com aquella que ens recorda que "Cataluña es España". En un intent de ser propositius suposo, escoltàrem que "Si no os gusta España, iros a Francia". Però els xiscles i xiulets, els insults i, també, l'actitud amenaçant, multiplicaren la tensió i de retruc la dotació policial. Perquè aquella colla no deixava res per verd: "¡Hasta hay un negro!".

Josep Heras, coordinador de l'ANC a Manresa, va plantejar el dilema del referèndum i la conveniència de fer un pas endavant, però era parlar per parlar. Més xiulets, més soroll. El mateix tracte va rebre, a la cloenda, l'economista Salvador Garcia. Però m'hagués agradat que almenys escoltessin Lluís Cabrera, que certament era el pinyol del vespre: la seva tesi d'una Catalunya mestissa ("La Catalunya mestissa, la Cataluya impura, és la que portarà la Catalunya lliure") és el missatge que l'ANC volia donar a la Balconada. I és el missatge que, si se'm permet, em penso que cal anar assumir també entre l'independentisme "de tota la vida".

En Lluís Cabrera no es va estar de respondre amb vehemència. No hi ha barris "nostres", digué, precisament perquè Catalunya és de tothom, "fins i tot dels que no volen que sigui per tothom". A continuació va fer un repàs a la història de la gent que, com ell, fa cinquanta anys que va venir a aquesta país, la dels que van perdre la guerra, amb la reforma agrària pendent a Andalusia. La dels vençuts. Cabrera conserva l'energia i el discurs que el fa imprescindible: "Seguiré lluitant perquè les minories siguin respectades fins i tot les no democràtiques!" que és la defensa d'una cultura diversa i plural, mai única. La de tota la gent que ha vingut i la de tota la que arribarà. I per rematar la vesprada, en Cabrera s'arrencà fins i tot, ell, a cantar. "Perquè jo no esmorzo vinagre!". I perquè està convençut que només la diversitat de músiques i llengües ens agermana. I ens fa feliços.

Me'n vaig tornar a casa xino-xano, amb dubtes sobre el format de l'acte -no em sembla gens interessant vincular el projecte d'independència a la idea de conflicte. Però sobretot preocupat perquè, en aquesta hora decisiva, és quan notem dolorosament totes les fractures del nostre teixit social. Els crits i el rebuig a la nostra emancipació nacional de qui són, si no? Diré només que cap d'ells feia cara de tenir la vida resolta, precisament. I jo em pregunto si no hem fet tard per visitar segons quins barris. Però sobretot necessito creure que la tesi d'en Cabrera és compartida. Debats tan apassionants aquests dies com el del tracte de la llengua castellana a la futura República Catalana posen de relleu arguments interessants, sí, però fan témer actituds que de cap manera poden ser excloents. Tot el contrari. La independència és per construir un país nou, i millor. Però indefectiblement divers, per a tothom. Només si tenim clara aquesta premissa, els que ens en sentim impulsors podrem aguantar tots els xiulets -tot el xàfec- que ens caurà a sobre. Aguantar, sumar i vèncer.

Publicat avui a ManresaInfo

A la foto, al costat d'en Maurici Santamaria de l'ANC-Manresa, en Lluís Cabrera, a primer terme, poc abans de començar l'acte: conserva totes les conviccions i l'empenta que l'han fet popular. I una gran capacitat de seducció. Sempre val la pena de parar i escoltar-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada