diumenge, 9 de juny de 2013

Cala Llevadó, un altre viatge d'ESO

Divendres vaig tornar de viatge, d'un altre viatge de final d'ESO amb l'Institut Guillem Catà. No havia participat en la seva preparació, ni em tocava anar-hi, ni tampoc em venia especialment de gust un programa d'activitats esportives per camins de sorra, pinassa i exposició solar continuada. Però ja ho deia en Pedro Navaja, "cuando lo manda el destino, no lo cambia el más pintao" i una baixa inoportuna a darrera hora va fer que alguns professors, per torns, ens incorporéssim precipitadament a la història.

Ras i curt: vaig ser tres dies a cala Llevadó, entre Lloret i Tossa, fidel al lema "no importa on vas sinó allò que t'hi passa". I és clar, amb divuit adolescents ens hi va passar gairebé de tot. Però, les coses tal com siguin, també va valdre tot la pena: participar amb aquesta canalla dels seus primers assaigs vitals és altament gratificant. I tot i que reclamen molta més confiança de la que objectivament necessiten -i doncs, que tard o d'hora te la foten- la veritat és que es fa inoblidable l'estada. Sense ironia: es tracta d'una classe llaaarga, tot just interrompuda quan els cossos, exhausts, s'adormen. Aleshores, quan les granotes paren de raucar i abans les tórtores no ens diguin que clareja, encara podem rumiar com caram s'ho fan aquests nois i noies per empassar-se cada nit aquells talls de pizza freda, els pots de Nocilla o de Nutella a cullerades, els tips de coca-cola o fanta, tot el què els queda a l'abast. Això i aquelles corredisses sota la lluna fins duplicar la capacitat dels bungalows, i acabar endormiscats tots amb tots, en una mena d'abraçada col·lectiva que té més de conjur que de desig.

I doncs, també a mi m'ha agradat anar a Cala Llevadó. El volei a la platja, les olimpíades alternatives, l'exercici d'orientació a la muntanya... Però em fa l'efecte que uns dies com aquests haurien de ser francament més treballats, més preparats potser. No pas un ritual inevitable de centre sinó una activitat educativa completa. Amb responsables definits. Amb voluntat d'arribar a tothom -tot just érem 18! I amb capacitat de reflexió -dels nanos, però també dels docents. Per entendre'ns: què fem i per què ho fem? I què hi aprenem?

Perquè si qualsevol viatge acostuma a ser una oportunitat, encara ho pot ser més pels nostres nois i noies. Lluny de la família i del centre, apartats de la seva quotidianitat. Amb els mateixos neguits i expectatives de tots els adolescents. Aprendre. Descobrir. Al capdavall, sempre hi haurà corredisses -o no és important, també, aprendre a transgredir? I és que potser no es tracta tant d'anar a evitar res com de poder guanyar la confiança per rumiar plegats. I sí, ja ho sé, a la platja o a l'institut, pensar no és mai senzill. Però sempre em fa l'efecte que deu ser el més important.

"Si nassi'te pá martillo, del sielo te caen los clavos!"La foto ens la va fer el Carlos, un monitor d'activitats esportives. I ha corregut tant pel fèisbuc que no compto que publicar-la atempti la intimitat de ningú. Fem goig, oi?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada