Record del 29 de juny al Camp Nou

Ahir vam ser al Concert per la llibertat. Emotiu, multitudinari, històric...  Inoblidable. I això que -diguem-ho tot!- també va ser llarg com una mala cosa. Vam sortir de casa a dos quarts de cinc de la tarda, i no hi vam tornar fins dotze hores més tard! Però em va agradar, començant per ser al gol nord i estalviar-me el sol de tarda. Em va agradar, doncs, i molt, l'arrencada amb Juny, de Garreta,  davant 90.000 ànimes enardides. Totes les onades i els clams d'Independència. En Mattew Tree reclamant el dret a decidir de tots els que vivim aquí -i tots som això, tots. I els Sabor de Gràcia, i encara més en Peret que va saber emocionar-me amb L'emigrant -i després ens va posar la rumba al cos. Em va agradar també  el Paco Ibáñez i el "Vull ser lliure" amb els del grup de Folk -en Jaume Arnella, l'Eduard Estivill i el Jordi Pujol i la Montserrat dels Marduix. Com si fos trenta anys més jove, com si tot allò que havíem dit, i cantat, i repetit tants i tants anys, ahir tingués més sentit que mai. Després en Joan Isaac -A Margalida- amb en Joan Amèric que des del País Valencià ens reclamà una independència pensada per als Països Catalans. I m'agradà molt en Titot, recordant que el nostre exèrcit fa tres-cents anys que es diu "Cultura", amb mestres, artistes i científics. I em penso que ens vam aixecar per cridar aquell "jo vull per demà la meva pàtria lliure". I amb la Dharma ja no vam seure, i feia goig veure tanta i tanta gent, de tantes edats i de tats llocs, com si tots ells haguessin crescut amb la tenora dels Fortuny de L'oucomballa o Tramuntana...  Em van agradar també els textos d'Estellés i d'Espriu i fins el mig embolic amb el clàssic de Martí i Pol. I em va agradar, en fi, la serena fragilitat de la Muriel Casals demanant anar a convèncer els que dubten i, encara més, reclamant el coratge i la intel·ligència dels nostres polítics per no ajornar aquest moment històric. I amb els Segadors i el mosaic gegant per aconseguir una foto internacional vam resoldre una primer part digníssima, encara més després del 3 de 9 que aixecaren els castellers de Vilafranca. En acabat, en Lluís Llach, Venim del nord, venim del sud, i tota la rastellera de temes -vaig al·lucinar amb Gwen Perry, Gisele Jacson i Núria Graham i el seu Que tinguem sort en anglès, o un extraordinari Miquel Gil amb El jorn dels miserables. Eren vora les dues de la matinada, i encara hi hagué l'Estaca -amb Manel i Jordi Camp, amb Nabil Mansour o el mateix Ramoncín, amb algun xiulet fora de lloc. Al capdavall Tossudament alçats va evidenciar que molts mòbils no tenien bateria, que la lletra era desconeguda o minúscula al programa i que -Eduard Voltas ho tuitejava- "això de tancar un concert històric amb una cançó que ningú se'n sap la lletra només se'ns pot acudir a nosaltres". I ben cert que és així. Però ja no ens quedavan gaire reflexions per fer: bus cap a Manresa, arribada a les quatre i cop de cap al llit, baldats. Va ser una vetllada històrica, això sí. I em penso que torna a demostrar la voluntat d'un poble alegre i combatiu. Que vol un estat propi per dirigir els seus propis destins. Ens caldran gaire més concerts com aquest?

De fotos majestuoses d'ahir, les que vulgueu. Però em faltava la foto familiar i té, en José-Miguel Lucea ens la fa arribar avui. No només l'agraeixo moltíssim sinó que em fa mola il·lusió. Gràcies!