dimecres, 12 de juny de 2013

Xevi Llussà, viatge a l'Índia

Potser m'equivoco, però em sembla que aquests nois, com els nens pidolaires, els taxistes embrutits o el mariner que fa fugir la mare púber, donen la raó a Manganelli: a Bombai el pròxim no existeix. Hi ha caritat, però caritat com a pena i molèstia epidèrmiques que insensiblement es va esvanint fins a la duresa. Hi ha amor i simpatia pels altres. Hi ha molta emocionalitat voluble i a flor de pell que es dóna en la consciència no racionalitzada. El que aquí no he arribat a veure, però, és la consciència moral del dolor: el dolor per aquest dolor i la volutat d'eliminar-lo. La pidolaire o els portadors accepten la vida com ve i, en la mesura que poden, en gaudeixen. Ni lluiten ni es rebel·len ni es disciplinen per canviar-la. Em sembla que és el que passa a tota l'Índia. "Tota vida és sofriment", deia el Buda; un indi,  finalment. Renunciar al sofriment és renunciar a la vida i viure-la, viure el sofriment. A l'inrevés dels budistes o els cristians, els indis el viuen. Indiferents, viuen l'etern retorn de la vida que és l'etern retorn del dolor.

Aquest és un fragment de Viatge a l'India, un llibre que en Xavier Llussà Torra hagués volgut publicar abans que un dissortat accident no acabés amb la seva vida a Recife (Brasil), el febrer de 2003. Ara la família l'ha editat, i també n'ha de sortir la versió portuguesa publicada per la Universidade Federal de Penambuco, on treballava des de l'any 2000. A Manresa, Viatge a l'Índia es presenta aquest divendres, al Casino. I com sigui que la família Llussà m'ha convidat a parlar-hi breument, em van fer arribar el volum fa un parell de setmanes. L'he llegit i tornat a llegir, i s'hi percep el Xevi inquiet de sempre. Que observa i que, inevitablement, analitza i especula. Per això recull no només l'estada a Sri Lanka de 1997 on es va iniciar en la meditació sinó el pas per Bombai, Benarés o Delhi i, encara, una interpretació personal de l'hinduisme a la segona part. De tot plegat no em sé estar de sorprendre'm però, sobretot, d'agrair-ho. En Xavier Llussà, el Xevi, ens va deixar fa deu anys. Però en el text d'aquest Viatge a l'Índia, encara presents molts dels temors i els anhels de la nostra joventut, hi trobem també la voluntat de comprendre del Xavier. I hi traspua una serenitat que, en el dolor de l'absència, ens el fa renovadament present.

I així se m'apareix també tot l'hinduisme -ara i aquí-, com una experiència adulta, sencera del món, però acceptada com l'accepta un nen: sense recança i sense nostàlgia. Sense finalitat ni intenció de futur. Passivament, juganerament, astoradament. A Benarés s'accepta la vida i la mort, l'alegria i la desgràcia, la sacralitat i la immundícia, com en un món en què tot és necessari i que se sustenta i es clausura en ell mateix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada