dimarts, 7 d’abril de 2015

Mai no és la mateixa Pasqua

Ja ha passat Pasqua i també han passat les Caramelles, i consigno que aquest any, al Vilar, les hem fet millor i més grans, que han estat més participades, amb una colla de dansaires i tot. Només cal fixar-se en la foto, preciosa, de Maria Vilarnau, feta al migdia, al Borràs. Tot això, però, no passen de ser matisos: també podríem dir que les nostres han estat gairebé les mateixes Caramelles dels darrers deu anys, cançó amunt, cançó avall. I doncs, em penso que si alguna cosa marca unes i altres Caramelles són les persones. Tots aquells que hi som, és clar. Però també tots els que hi falten o, per ser exactes, els que trobem a faltar. I la llista es va fent gran, amb noms d'aquí i d'allà, definitivament vinculats a la Pasqua. N'hi ha de previsibles -enguany vam dedicar tot el programa a l'Emili Albuixech. O d'altres que et sotraguegen perquè no hi voldries haver de comptar mai -i dissabte vam anar fins a Sant Pere Riudebitlles i, enmig d'aquell esplet de primavera, vam acomiadar una Gisela de vint-i-dos anys amb el cor més encongit que mai. La llista creix, inexorable, i cada nom és un séc a la memòria. Ja ha passat una altra Pasqua i també han passat les Caramelles: igual que sempre, diferent de sempre. I tot i saber que no entendré mai del tot el misteri de la resurrecció, espero embadalit, de casa estant, tornar a veure com esclaten els brotons de l'acàcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada