divendres, 10 d’abril de 2015

Qui no coneix Pepita Subirana?

Es va presentar puntualment el dimecres dia 1: el Pou de la gallina d'aquest abril, amb la Manresa ignasiana per tema i portada. Jo, passeu-me la llibertat, a la secció "Qui no coneix…", hi presento Pepita Subirana i Badia. No ens enganyem, és exactament ma mare. Conèixer-la, la coneix mig Manresa. Per tota la resta, resulta que el mateix dia 1 va fer 75 anys i després de superar dues setmanes d'ingrés hospitalari -una evident insuficiència respiratòria- em va semblar que tot plegat quedava ben bé rodó. I ja està fet. Com que la Maria Picassó va resultar que n'havia estat molts anys veïna encara ho vam tenir més fàcil. Ve-t'ho aquí, una Pepa-Pepita-Pita encara brincant, ni que sigui amb les limitacions que imposa un tractament sever -foster, spiriva i ventolín- i l'oxigen comprimit que des d'ara l'acompanya.

Pepita Subirana, 
setanta-cinc anys de tossuderia 

La coneixeu la Pepita? Segur que sí, i tant! La Subirana, la de la Residència al barri de la Sagrada Família. I que ja és una dona gran, eh? Aquest primer d’abril n’acaba de fer 75 de rodons. És clar que no corre pas lleugera com abans i, si us la trobeu, us dirà que aquest hivern s’ha vist a les tres pedretes. Però aguanta, amb la mateixa tossuderia que ha gastat tota la vida. Que per això és filla de cal Valent, a les Escodines, i s’ha fet un tip de treballar sempre. Inquieta, llenguda, quan convé fins pot ser mal educada... i de fet, està convençuda que convé ser-ne sovint, des de la màxima que “això no ens funciona”. Amb aquest “ens” que la fa sentir solidària amb el barri, amb la ciutat, amb el món sencer... adopta un desig persistent de transformar les coses, i es permet d’engaltar-les a raig. Tot plegat, sota un descarat tenyit de ros palla. I això que va ser concebuda en el catolicisme més rigorós de la postguerra! Però, transgressora com és, convertí la seva inclinació assistencial de fonaments parroquials en projectes una mica més agosarats, especialment des del moviment veïnal. I molt singularment, l’experiència d’acollir els seus pares malalts a casa la van dur a plantejar, ara fa trenta anys, una residència d’avis per al barri. Sota el paraigües legal de l’associació de veïns, i contra tota mena de recels -del marit, de la pròpia associació i encara a l’ajuntament que veia el projecte insostenible- va obtenir un primer suport de la Generalitat de Catalunya gràcies al Dr. Selga i aquell Director General de Serveis Socials que fou Jaume Nualart: un milió de pessetes per començar. Amb aquesta fortuna i molta paciència, resseguint tots els pisos del barri, va convèncer un equip entusiasta i aconseguiren inaugurar els dos primers pisos al cap de dos anys. La resta ha estat una història d’entusiasme que va saber coordinar fins l’hora de jubilar-se, als 68 anys. Avui, menys atrafegada, la vellesa d’aquell projecte ja és la seva. Vídua d’en Josep Fontdevila i mare de l’Oriol, el Manel i d’aquest mateix senyor Ramon, encara es preocupa de noves propostes pel barri, convençuda de la força de la proximitat i de les persones. Junts, sempre és millor, us dirà. I es deleix per anar als tallers de costura a l’ateneu de la Vinyeta. O als de teatre, per si el proper Nadal pogués –ai!- repetir el paper de Rovelló, ni que fos amb un rajolí d’oxigen al final de cada escena.

1 comentari:

  1. Una dona valenta i amb un enorme sentit de la solidaritat i de l'amistat. Fa molts anys que la conec i fins ara, ningú la doblegat. Anys de vida per la Pepita !

    ResponElimina