La tragèdia del Joan Fuster

Des que ahir es van conèixer els fets, que la consternació no ha parat de créixer: un alumne ha mort un professor, un substitut de ciències socials a l'Institut Joan Fuster, a Barcelona. Avui els detalls encara han anat fent la tragèdia més grossa, si és que això és possible. I a poc a poc hem conegut, minut a minut, des que l'adolescent va entrar al centre, què va fer, què va dir… I tot plegat no s'entén, no es pot explicar. Fins que el noi va topar amb un mestre que provava de fer de mestre -d'aturar un alumne de tretze anys armat. Un mestre que ara és mort. En acabat hem buscat explicacions, cenyides a una psicopatologia imprevisible, o la manca de recursos que fa anys que tots els centres patim -i que potser no sempre hem denunciat amb prou fermesa. I encara així, tampoc no trobem consol o solució: l'educador és mort, fatalment mort. De què serveixen ara les opinions contundents, els excessos informatius? Deixem ara passar el dol i, si es pot, compartim-lo. Com avui, a les onze en punt. Amb seixanta nanos de primer d'ESO, en un assaig al Conservatori de Música. Un silenci complet, intens, per acarar-nos al que és incomprensible. Per sentir-nos institut, per sobre de les classes o els exercicis. Fins i tot per sobre de tots els nostres festivals. Un professor mort a la seva aula reclama silenci, i compartir la tristor, immensa, que ens commou. Que és la nostra manera de proclamar que només amb més educació podrem fer un món millor. I conjurar-nos, a partir de demà, que continuarem treballant per aconseguir-ho. Amb major esforç. També amb més exigència. Per tal de no deixar-ho en una crònica negra a la secció de successos.

La foto és només dels futurs alumnes de la Big-band del catà. Però al centre hi hagut concentracions al matí i tarda, tot plegat un miler de persones. I a totes, el mateix silenci.

Diumenge 26, a l'Ara, un text de Gregorio Luri que conservaré: La notícia com a esquer