Sobre l'home
Josep Ramoneda (Ara, diumenge 29 de març de 2015. Diumenge de Rams)
A Alain Finkielkraut l’inquieta una societat en què, del poeta al funcionari, tothom diu el mateix i la cultura -“l’art de fer societat amb els morts”- deixa pas a la simple intel·ligència -“l’art de posar en marxa neurones i ordinadors”-. En aquest espai només hi ha lloc per a l’artificiositat (la mal·leabilitat total del ser decretada per la tècnica) i per al multiculturalisme (la plasticitat absoluta de l’home firmada per les ciències socials). El multiculturalisme és el grau zero de la cultura. “El valor d’una obra no procedeix ja de la seva bellesa, de la novetat que introdueix en el món o de la capacitat d’il·luminar la foscor, sinó de la seva representativitat social o cultural”. Els pensadors han sigut substituïts pels delegats, els artistes pels agitadors. “Es respecta tot per no tenir ja res a admirar”.
Aquest al·legat contra la dissolució de l’home subjecte cultural en l’home estricte portador de drets em permet reincidir en la defensa de les humanitats. L’home està encara per descobrir. Hi ha espai per a un humanisme bio-eco-ciber? La ciència pot ser humanista? La tecnologia podrà amb tot? Algú ha de parlar del bé i del mal, del bell i del sinistre, de la veritat i de l’error, sense prejudicis. Algú ha de defensar la humanitat de l’home -no tot és possible, tot podia haver sigut d’una altra manera- i la singularitat de la seva capacitat creativa. Algú ha d’apostar pel plaer del que no és necessari en termes d’eficiència i de resultats, com la filosofia, que en tant que discurs prescindible pot ser més lliure que cap. Algú ha de seguir donant sentit: als humans, als posthumans o a l’home de les mil pròtesis. El pensament ha abandonat el principi de la sospita per convertir-se en discurs de legitimació. Per aquest camí no farà més que augmentar la seva irrellevància: qui s’entrega no es fa respectar. I això no vol dir que les humanitats només existeixen a la contra: no han de tenir por ni a dir que sí ni a dir que no. Dit d’una manera camusiana: l’home és la força que tot ho crea i la font dels nostres valors. L’única cosa que se’ns demana és “ser capaços, com Proust, de veure la realitat amb uns altres ulls”, que no siguin els de les idees rebudes.
L'herència del cristianisme, a debat
Josep Ramoneda i Francesc Torralba reivindiquen la força del diàleg i les humanitats.
Per Iu Andrés. (Ara, dijous 2 d'abril de 2015. Dijous Sant)
La Setmana Santa és un dels exemples més visibles de l’herència del cristianisme a Europa. Però al marge del calendari festiu, la cultura europea està farcida d’empremtes, més o menys explícites, de la tradició cristiana. En un context de canvis accelerats i d’una certa crisi de valors, els filòsofs Francesc Torralba i Josep Ramoneda conversen sobre aquesta herència i sobre la necessitat, o no, de recuperar alguns dels valors oblidats. Ho fan des de conviccions potser molt allunyades, però compartint una certesa: la necessitat del diàleg.
Tradició
¿Quin pes té l’herència del cristianisme a Europa?
Francesc Torralba: Hi ha tres grans tradicions que han configurat Europa: la grecoromana, la judeocristiana i la Il·lustració. És un híbrid ple de tensions internes. I totes tres encara hi són presents de manera molt implícita, com una humitat que encara que hi pintis al damunt torna a aparèixer. Però també és veritat que hi ha una certa amnèsia de la genealogia d’aquesta cultura, un oblit d’aquests valors.
Josep Ramoneda: Estic d’acord amb aquesta triple línia, tot i que si hi ha alguna cosa que ho acoloreix tot és Grècia. I crec que hi ha un element recurrent en totes les fases de la història humana, i és que ens distingim de la resta d’animals per la capacitat de crear ficcions i alhora creure’ns-les. L’ésser humà pren consciència que és contingent i necessita construir un sentit per suportar-ho. És molt difícil construir un sentit sobre l’acceptació del fet que no hi ha sentit.
F.T.: És un ésser amb voluntat de sentit, sí. Construïm narratives que donin explicació al que vivim. Les tradicions religioses no s’han de presentar com a sistemes científics, sinó com a grans narratives de sentits, que serveixen per orientar-nos. Crec que a Europa avui hi ha petits relats, però ens falta un relat col·lectiu. I això va molt lligat al declivi d’aquestes tradicions religioses.
J.R.: És evident que hi ha una sensació de crisi dels discursos que donaven un sentit global. No només de les religions, sinó també la política. Els drets humans són un intent de crear un espai de sentit compartit. Són un relat que intenta buscar un cert denominador comú que faci possible el respecte, no des de les creences sinó des d’opcions racionals. Però quan aquest relat es converteix en un instrument polític que s’exerceix sobre altres cultures llavors perd la suposada universalitat.
Fraternitat
¿Hi pot haver un sentiment de comunitat no religiós?
F.T.: Hi ha tota una constel·lació de valors compartits que procedeixen del cristianisme, però també de la Il·lustració i del món grecollatí. El repte és com transmetre’ls a les generacions futures. El cos de llibertats i igualtats és molt volàtil i cal enfortir-lo. El més important no és tant en quins valors posem l’accent, sinó mantenir aquesta constel·lació que permeti la convivència. Avui sembla que no siguem capaços d’alimentar una ànima d’Europa més enllà d’una unitat administrativa o d’un pacte comercial per evitar la guerra.
J.R.: A Europa en els últims anys hi ha hagut un gir cultural basat en l’hegemonia de l’Homo economicus. Això ha provocat una ruptura dels espais comunitaris. Hi ha un discurs de desprestigi del que és social que despulla progressivament el ciutadà i que està vinculat a la idea que l’ésser humà lluita a mort contra els que l’envolten per la pròpia supervivència.
F.T.: En canvi, l’evolució ens diu que la lògica no està només en la lluita, sinó també en la cooperació. La fraternitat és el ciment que uneix aquests individus. Les tradicions religioses accentuen aquesta fraternitat i la secularització pot haver-la afeblit. Dels tres grans valors de la Revolució Francesa, llibertat, igualtat i fraternitat, el que ha quedat eclipsat és la fraternitat.
J.R.: I probablement la fraternitat és imprescindible per aconseguir l’equilibri entre llibertat i seguretat, per no haver de triar. Caldria preguntar-se per què ha quedat oblidada com a tercera categoria. És difícil exercir-la de forma permanent, implica reconèixer l’altre, posar-s’hi en un mateix pla.
Crítica
¿Quins valors cal reivindicar o recuperar?
J.R.: Es diu que ja no hi ha valors o que hi ha una crisi de valors. I potser el que hi ha és overbooking. Tenim una certa tendència a considerar que només són valors els que nosaltres considerem bons.
F.T.: Cada comunitat moral té els seus horitzons de referència. El repte és com cohesionar-los. Qui decideix aquests horitzons? Les institucions polítiques estan molt deslegitimades per fer-ho. Hi ha hagut alguns intents de construir una ètica mundial. Jo crec que hi ha nexes comuns entre les diferents religions, el que passa és que les tradicions, amb les seves inèrcies i els seus jocs de poder, no sempre són coherents amb els valors que hi ha als textos i els mestres fundadors.
J.R.: És cert que els relats fundacionals de les religions són molt semblants, però la humanitat es tradueix en realitats quotidianes, construccions de comunitat i sistemes de poder. Això li dóna una gran complexitat. I decidir sobre el que és legítim és problemàtic quan en última instància es col·loca una veritat absoluta i inqüestionable.
F.T.: Sí, el famós argument d’autoritat és insuficient, calen més raons. Aquest és l’exercici de la modernitat, l’intent de passar les propostes que ens arriben pel sedàs de la raó. Jo crec que és possible. És la tasca de la teologia, donar raó de les afirmacions teològiques de tal manera que no siguin acceptades de manera acrítica i obedient.
J.R.: El que és fonamental perquè sigui possible la convivència és la garantia de quatre o cinc llibertats bàsiques: per exemple la llibertat d’expressió, de reunió o de creença.
F.T.: El que hi haurà seran diverses interpretacions respecte als límits. El gran repte de les societats obertes és decidir on posar la frontera. Hem de reconèixer que aquests límits són molt borrosos.
J.R.: El principi bàsic és que tot està subjecte a la crítica. A partir d’aquí, legislar és molt complicat. Hi ha coses que només es poden resoldre per la via cultural i no per la via legal.
F.T.: No tenim més remei que fer-ho a través del consens. Pactar uns límits per fer coexistir tradicions religioses, ètniques i lingüístiques en entorns molt densos sense ferir-nos. I en aquest diàleg hem de ser-hi tots. Sense uns límits es deixa pas a la barbàrie i el relativisme. I es legitima el darwinisme, és a dir, la llei del més fort. I les conseqüències per als més fràgils són deplorables.
J.R.: Per a mi, els dos principis bàsics de la moral són que no tot és possible i que tot podria haver sigut d’una altra manera. Aquest és el límit. Tant el relativisme absolut com el fonamentalisme parteixen de la idea que tot és possible i que no tot podria haver sigut d’una altra manera.
J.R.: I probablement la fraternitat és imprescindible per aconseguir l’equilibri entre llibertat i seguretat, per no haver de triar. Caldria preguntar-se per què ha quedat oblidada com a tercera categoria. És difícil exercir-la de forma permanent, implica reconèixer l’altre, posar-s’hi en un mateix pla.
Crítica
¿Quins valors cal reivindicar o recuperar?
J.R.: Es diu que ja no hi ha valors o que hi ha una crisi de valors. I potser el que hi ha és overbooking. Tenim una certa tendència a considerar que només són valors els que nosaltres considerem bons.
F.T.: Cada comunitat moral té els seus horitzons de referència. El repte és com cohesionar-los. Qui decideix aquests horitzons? Les institucions polítiques estan molt deslegitimades per fer-ho. Hi ha hagut alguns intents de construir una ètica mundial. Jo crec que hi ha nexes comuns entre les diferents religions, el que passa és que les tradicions, amb les seves inèrcies i els seus jocs de poder, no sempre són coherents amb els valors que hi ha als textos i els mestres fundadors.
J.R.: És cert que els relats fundacionals de les religions són molt semblants, però la humanitat es tradueix en realitats quotidianes, construccions de comunitat i sistemes de poder. Això li dóna una gran complexitat. I decidir sobre el que és legítim és problemàtic quan en última instància es col·loca una veritat absoluta i inqüestionable.
F.T.: Sí, el famós argument d’autoritat és insuficient, calen més raons. Aquest és l’exercici de la modernitat, l’intent de passar les propostes que ens arriben pel sedàs de la raó. Jo crec que és possible. És la tasca de la teologia, donar raó de les afirmacions teològiques de tal manera que no siguin acceptades de manera acrítica i obedient.
J.R.: El que és fonamental perquè sigui possible la convivència és la garantia de quatre o cinc llibertats bàsiques: per exemple la llibertat d’expressió, de reunió o de creença.
F.T.: El que hi haurà seran diverses interpretacions respecte als límits. El gran repte de les societats obertes és decidir on posar la frontera. Hem de reconèixer que aquests límits són molt borrosos.
J.R.: El principi bàsic és que tot està subjecte a la crítica. A partir d’aquí, legislar és molt complicat. Hi ha coses que només es poden resoldre per la via cultural i no per la via legal.
F.T.: No tenim més remei que fer-ho a través del consens. Pactar uns límits per fer coexistir tradicions religioses, ètniques i lingüístiques en entorns molt densos sense ferir-nos. I en aquest diàleg hem de ser-hi tots. Sense uns límits es deixa pas a la barbàrie i el relativisme. I es legitima el darwinisme, és a dir, la llei del més fort. I les conseqüències per als més fràgils són deplorables.
J.R.: Per a mi, els dos principis bàsics de la moral són que no tot és possible i que tot podria haver sigut d’una altra manera. Aquest és el límit. Tant el relativisme absolut com el fonamentalisme parteixen de la idea que tot és possible i que no tot podria haver sigut d’una altra manera.
Humanitats
¿Cal que les persones tornem a confiar en les religions?
F.T.: Cal transmetre allò que ens ha definit i que ens ha portat a una situació qualitativament millor que a altres llocs del món. Cal que aquests valors heretats segueixin marcant el territori moral i espiritual que podria ser Europa. El cristianisme hi ha contribuït, és cert. Però també el judaisme o l’islam. No és patrimoni només d’una tradició, si bé és cert que alguna hi ha influït més. El repte és com mantenir-ho en una societat oberta, que és molt fràgil.
J.R.: Jo no crec que les religions ni ningú portin la salvació perquè no hi ha un final feliç. El que reivindicaria en el moment actual d’Europa són les humanitats. En aquest món accelerat les humanitats són la distància necessària per poder mirar les coses amb perspectiva.
F.T.: Crec que és bàsic el foment de la filosofia: el desig de conèixer i la capacitat d’autocrítica. La capacitat de posar en qüestió els nostres propis mites i valors.
J.R.: Ho resumiria amb una paraula catalana que jo no he sabut trobar en cap altre idioma: enraonar. És
més que dialogar, és raonar amb.
F.T.: Exacte, trenar raons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada