25 anys després, repensar el Catà

Ara que ja no he de tornar a l'institut endreço els papers, penso en el proper curs del Guillem Catà i -molt lentament- preparo alguns canvis. Em sembla extraordinari, tot aquest temps per dedicar-m'hi. I encara més, ara que al carrer fa una calor que estavella les pedres. Doncs això, que buido la maleta. El quadern de notes, quatre papers amb idees per al proper 25è aniversari i, encara, la revista de final de curs: 100 pàgines que expliquen la feina feta gairebé en termes d'hiperactivitat compulsiva. Abans no ho desi tot a lloc rellegeixo l'editorial, escrita cada any des de la millor de les intencions. També aquesta vegada: al cap de vint-i-cinc anys d'història ¿no seria un bon moment per repensar les coses? D'equip n'hi ha i, fixeu-vos-hi a la foto, aquest final de curs, dalt del cim de la Gallina: oi que fem cara de fer-ho possible!?


Més complicitats, millor educació

Som a les portes de l'estiu, amb el curs a punt d'enllestir-se arreu del país. I tot i les condicions adverses que estem vivint, els resultats al Guillem Catà són més que acceptables: nois i noies que creixen plegats, que comparteixen coneixements i experiències, que aprenen. Ho diuen els indicadors i es percep també amb un sol cop d'ull a les 100 pàgines d'aquesta revista. Hi ha viatges i jornades de formació, xerrades, les activitats més diverses, algunes tan innovadores com la Big Band del Catà. O el nou mural exterior. la nova cantina… Oi que l'Institut és ben viu?

Però els resultats no han de dissimular les dificultats en què treballem, econòmiques i socials, de tota mena. Encara menys quan hi ha el risc d'anar cremant els que hi fem el paper d'educadors. Conviure amb uns adolescents desconcertats o, inevitablement, amb els maldecaps de les seves famílies, no acostuma a ser una tasca senzilla. Ho escoltàvem fa pocs dies del pedagog Jaume Funes: "No és fàcil educar enmig de forts dilemes sobre el que cal i no cal fer, el que serveix i el que no, el que s'espera un i el que l'alumnat necessita. No és fàcil trobar la manera d'ocupar-se de l'alumne que ho pertorba tot, de personalitzar normes i aprenentatges, d'ensenyar currículums saturats i poc menys que inútils en una societat de la informació…" I doncs es fa urgent tornar a donar sentit al bé públic de l'educació i, deixeu-nos-ho reclamar avui, també als professionals que ho fem possible. Ben al contrari de la llei Wert: ens cal més llibertat i, sobretot, molta més complicitat. Mentrestant, és clar que continuarem provant de fer bé la feina, d'avançar, de compartir la tasca educativa amb el nostre entorn per tal que sigui precisament aquesta educació la millor eina d'emancipació dels nostres alumnes.

La comunitat educativa del Guillem Catà conservem la il·lusió de fer la feina ben feta, molt més enllà de les lleis, les avaluacions i els programes de qualitat educativa. Però intuïm que cal repensar les coses, que no n'hi ha prou amb aquesta bona voluntat. I doncs, el futur del Catà encara s'ha d'escriure! A tots els que us hi heu esforçat, l'enhorabona. I als que ens hi continuarem trobant aquest setembre, us convidem a repensar el centre un altre cop, entre tots, per tal d'encarar el proper curs amb més encert i entusiasme encara.