diumenge, 17 d’abril de 2022

Setmana Santa laica (Alzamora)

Tot i un començament formidable —un viatge llampec a la Bretanya, 2000 quilòmetres d'anar i tornar sallant per les autopistes franceses— aquesta Setmana santa l'acabo fet un ecce homo. Això és, al llit i pinçat de l'esquena per aquell primer goig de no aixecar el pedal. L'hospitalitat d'en Gentil Puig, els vins de Bordeus i la carn de Brocéliande o els fruits de mar a Perros-Guirec no m'estalvien ara aquest dolor agut al capdavall de la cua. En el pecat sempre hi ha la penitència. Puc, això sí, llegir al llit amb la tauleta i substituir aquelles viandes per una dosi sostinguda d'Enantyum que, si no desinflamar, almenys emmascara la molèstia. La resta seran les caramelles des de casa. I també la sensació que, a cada Pasqua, alguna cosa es desdibuixa. Potser per això, quan ensopego amb el text de Sebastià Alzamora a l'Ara d'aquest dijous-divendres sant, retallo i conservo aquest text per compartir:

Setmana Santa laica

Una altra conseqüència vigent dels quaranta anys de dictadura franquista és la dificultat del debat públic sobre la laïcitat. (...) Quaranta-tants anys després de la mort del dictador, la dreta s'ha fet seva la defensa no tan sols de la religió i de les tradicions religioses, sinó també dels drets dels catòlics, mentre que l'esquerra s'ha enrocat en un anticlericalisme que sovint és de postal, quasi una espècie de reflex condicionat.

Aquest esquematisme, i el fet que l'Església catòlica no hagi demanat mai perdó pel seu comportament infame durant la Guerra Civil i la dictadura, han fet prosperar la convicció que anar contra “la religió” és una actitud cívica interessant –com anar contra “la política”, per exemple–, quan al capdavall es tracta d'un altre populisme. Que es tradueix en propostes que rebroten cada any per aquest temps i per Nadal, quan torna a posar-se damunt la taula la idea de buidar de sentit religiós les festes de Nadal i de Setmana Santa. (...)

El laïcisme ens du a la laïcitat, que és una conquesta de les democràcies occidentals i que consisteix, precisament, en separar el poder de l'estat del poder de l'Església (...). Ara bé, és del tot cert que la religió, molt més enllà del seu contingut doctrinal, té una dimensió cultural que es troba als fonaments i l'estructura de les nostres societats. Hi ha alguna cosa més que el calendari de festius que depèn de la cultura religiosa i del seu coneixement. Sense ella no podem escoltar la música de Bach ni de Mozart, no podem mirar la pintura de Brueghel ni de Goya, no podem llegir la literatura d'André Gide ni veure el cine de Buñuel.

Una altra cosa és si decidim que tampoc ens interessa escoltar la música de Bach, mirar la pintura de Goya, llegir André Gide o veure Buñuel. Si ens deixem dur per l'adamisme, la idea que tot comença ara amb nosaltres, i que res del que hi ha hagut abans té cap interès (...). Pel que fa al calendari de festius, el fet que a les nostres ciutats i pobles, i també a moltes cases, se segueixin mantenint les celebracions de Nadal i de Setmana Santa és –no tan paradoxalment com pugui semblar– una excel·lent manera de practicar i protegir la laïcitat i el laïcisme. Que necessiten, com tota convicció, defugir abans que res el dogmatisme.

Sebastià Alzamora,
Diari Ara, 15 d'abril de 2022

La foto, a Sain Léry, em recorda que a la veïna república el diumenge de Rams va ser diumenge electoral. Al petit municipi bretó —200 electors— també es va imposar Macron seguit de Le Pen, com arreu. El diumenge 24 —segona volta— serà interessant veure com ho resolen, però. No voldria ser al seu lloc...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada