És cert que dintre de l'equip de govern hi convivien posicions divergents però precisamet per això, no vam moure l'afectació que hi pesava, a manca d'una proposta definitiva. Tal com ara s'ha esdevingut, què n'haguéssim tret d'obrir un debat que no tenia ni recursos ni una alternativa clara? L'any 1997 ni tan sols tothom estava convençut de l'opció Kursaal! I quan en parlàvem, el regidor Teixeiro, d'Hisenda, encara em reprenia amb un carinyo no exempt de malícia: "¿No tienes suficiente pirámide con el Casino?".
Sigui com sigui, i abans la memòria amb l'edat no em deixi, em permeto de remarcar quina va ser l'acció de govern d'aquells anys al voltant del Teatre Conservatori, per tal d'esbandir dubtes -inclòs el càndid que he llegit avui, segons el qual "en aquell moment el teatre es valorava poc"(sic)!. I és que el teatre Conservatori i els seus resultats eren fonamentals per tal d'avançar i convèncer en el projecte Kursaal, tal i com vam pactar el desembre de 1995 amb el Galliner. I això és el què vam fer i els recursos que hi vam destinar :
1995: 12.035 €
-Recordem en endavant la xifra: dos milionets de pessetes… i a córrer. Per despesa de consums, manteniment, material tècnic i plaça de personal inclosa a temps parcial! Aquest és el pressupost d'origen convergent que el nou govern d'aquell estiu ens vam trobar, en plena revisió del PGOU. Com a anècdota: la majoria d'espectadors provenien de 18 festivals escolars, atès que la Sala Ciutat romania mig tancada com a equipament escènic! Doncs bé, els propers 9 anys van significar una inversió de 900.000€ que, actualitzats, són una xifra prou important com per no fer-nos passar per ximples. ¿De debò que aleshores volíem enderrocar el Tori? ¿De debò que ja no s'hi invertia?
1996: 40.352 €
-Dues places de treball consolidades, adequació dels serveis i adequació de l'ex-bar del teatre per a l'entitat el Galliner.
1997: 91.806 €
-Primeres reformes importants: sortides d'emergència segona planta, connexió amb sala Mestre Blanch, repàs de pintura accessos, escomesa aigua potable, saleta de comandament de l'equip de so…
1998: 141.799 €
-Comença l'enderroc dictat pel PGOU? No! Encara que potser ho semblava: obres solemnes per tal d'incrementar el pendent de la platea i renovació de butaques (gairebé mig pressupost d'aquell anys, 66.111€, és de Fundació Caixa Manresa!). També s'amplia la cabina de llum i es desplaça el tallafocs. Poca broma!
1999: 69.505 €
-Tal i com és habitual en anys electorals, les inversions davallen. Descomptat el personal i el subministrament, ben just 5.769€ de mobiliari i 16.774€ d'inversió en instal·lacions a la planta primera en un programa plurianual.
Singularment, el Galliner aconsegueix aquell any 28.556 espectadors i organitza una sessió informativa municipal on els grups ens posicionem a favor de la futura recuperació del Kursaal, amb tants matisos com la memòria recordi. A carrer, una votació també reforça amb 10.000 vots l'opció que aquesta -la del Kursaal- sigui una inversió priortitària de la ciutat.
2000: 71.988 €
-Amb el lavabo nou a planta escenari.
2001: 86.495 €
-Continua el plurianual de reformes. Ara, però, el cost és gairebé el 50% de personal, i les inversions no arriben al 25% del pressupost.
2002: 133.108 €
-Per als que encara creuen en aquest calendari que "el tripartit" volia enderrocar el teatre. El mes d'abril començaven les obres del Kursaal, funcionava una comissió de seguimement amb les entitats ciutadanes i, tot i això, enllestim el plurianual del Conservatori destinant 72.000 € per pintar -bastida inoblidable! tot l'interior. Gairebé feia mig segle que no es feia!
2003: 141.331 €
-Les inversions continuen: més de 49.000 € per reforçar l'estructura del primer pis i, de passada, eliminar definitivament els últims i tradicionals separadors de llotges.
2004: 126.724 €
El Kursaal ja era a la segona fase i aquell any enllestí la part d'estructura i coberta. Malgrat tot, el Conservatori encara tingué una inversió de 30.000 € per a les noves butaques del primer pis...
No tinc a l'abast la "Memòria de 2005" que ja no vaig ser a temps de confeccionar, però, em penso, la relació d'aquests deu anys gairebé en paral·lel al desenvolupament del PGOU de 1997 era necessari de detallar. Perquè em sembla evident que vam complir un propòsit: consolidar el Teatre Conservatori i posar en circulació un criteri: el de "pelar la poma" encaminat no pas a l'enderroc de l'equipament sinó a la neteja del seu entorn. Un record: Francesc de Puig, el cap i portaveu de CiU aleshores, en un ple de 2011 felicitant el conveni urbanístic de Fius i Palà núm. 2 (aquells "Plisados Payàs" de la família Solervicenç) i compartint el discurs, que havia de permetre "ajudar a començar a pelar la poma" relligant les tres places en contacte, de Clavé, Fius i Palà i la nova Sant Domènec.
Acabo, ara sí. El Teatre Conservatori ha viscut sota una afectació urbanística durant vuitanta anys. I si no era prou clara la proposta de substitució dels redactors del PGOU, se n'hi hagués pogut passar vuitanta més. Calia tot l'enrenou? Aquestes formes tan maldestres! No compto que hagi estat un procés participatiu memorable ni -un altre matís!- tampoc em sembla el primer episodi de participació i teatre. ¿O què vam estar fent durant dotze anys Ajuntament i associacionisme? La participació ciutadana, ho crec fermament, sempre ha estat alguna cosa més que urnes i paperetes. Hi ha consensos i dissensos, hi ha exercicis de diàleg i d'idees. Hi ha d'haver temps i creixement per a tothom.
I, tant se val, jo ho donaré tot per bo si demà, i demà passat, les manresanes i manresans manifestem sense embuts com li volen el futur al Tori. Ni està condemnat ni està tot per fer: al contrari, tenim definitivament a les mans la seva continuïtat. I per això només cal anar i votar NO. I recomanar a tothom que repeteixi el gest… NO. Un NO tan gran com el mateix teatre.
En l'apartat de records d'aquells anys, un pensament per Jaume Torras i Rodergas: la complicitat d'Ajuntament i CaixaManresa va tenir molt sovint el seu segell. I els seus recursos: en la programació o en aquells 11 milions de pessetes que ens van permetre un cop d'efecte: canviar el pati -tronadíssim!!- de butaques de la platea. I encara dos records més, per l'Eugeni Vall -un cas com un cabàs, però imprescindible en aquest trajecte!!- i el d'en Jordi Molins, cap de manteniment, que sempre va actuar amb exigència però fent de les limitacions pressupostàries autèntics miracles: ningú com ell per ell per treure gats vius de gates mortes!
La foto és de 2004. De les obres del Conservatori no compto tenir-ne cap més: fa deu anys la fotografia digital era poc corrent. Però va ser el darrer episodi que vaig seguir, el relleu d'aquelles cadires dels palcos per unes de noves. Amb el gerent d'Inde4; Frederic Marlet, arquitecte; Pere Montoro, responsable equipament; i al meu costat en Marc Borrós, de "El Galliner". Es veu que l'enderroc ens havia d'agafar ben nets i polits!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada