divendres, 16 de maig de 2014

Salvat-Papasseit, 120 anys

El curs s'acaba i destralejo el final del programa de literatura catalana per al batxillerat. Acabem d'enterrar el Noucentisme i Carner -resolt en un parell de sessions!- no sembla que hagi tingut cap efecte sobre el sistema intel·lectual o emotiu dels meus alumnes. Tot plegat, i per enllestir amb un bon record, ens entretenim a les avantguardes i, per sobre de tot, amb Joan Salvat-Papasseit. Sense gaire debats -que si era avantguardista o bé no era, que si se'n va sortir o no gaire... No: ens acarem als textos i alguns episodis vitals que encara els desperten interès perquè se'ls senten propers. I funciona. I a mi m'agrada veure que funciona perquè, inevitablement, se m'enduu a la meva adolescència -als textos que vaig mecanografiar amb deler, al recull de "Mots propis" que vaig memoritzar. Al conjunt de facsímils de Leteradura que el meu pare es va avenir a comprar-me un dissabte del 77 o 78 a Barcelona, sense entendre ben bé que en fotria jo d'allò: "Un Enemic del Poble"! -no els va pas trobar barats però en justa correspondència els vaig llegir i rellegir fins l'extenuació. I el disc, irrepetible, d'Ovidi Montllor?  Ras i curt, jo em sentia Salvat-Papasseit! I vaig rosegar Salvat-Papasseit fins arribar a l'Autònoma i comprovar que -ai las!- el meu poeta no era al cànon ni acabava d'interessar als meus professors. No em sap pas greu -a canvi vaig descobrir-ne molts d'altres i de molt bons. Però ara, com aleshores, encara m'embadaleix la història, encara em ressonen els textos d'un poeta que Mercè Ibarz, a l'excel·lent llibre-catàleg de l'exposició que el 2010 va programar la Institució de les Lletres Catalanes, qualificava de
"poeta oblidat i no obstant present". 

I ha estat Mercè Ibarz qui ha vinculat la seva manera de fer poesia i de viure-la a una de les perplexitats reflexives de Walter Benjamin: "Només gràcies a aquells sense esperança ens és donada l'esperança". "L'esperança del desesperat val tant per llegir el Salvat-Papasseit líric com el Salvat avantguardista. En una carta de 1922 a Tomàs Garcés, Salvat-Papasseit li escriu: "[…] tot el secret d'aquest meu optimisme, amic, ve, i no res més, de que jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada. I així em teniu avui a un Sanatori, però amb un contentament de les coses que em volten que no en sé parió en el meu record. I dels amics que tinc. Aquest contentament fins l'he dogmatitzat moltes vegades", i es descriu com algú que "estima i estima que només ploraria d'estimar […] cada matí, en obrir el balcó o la finestra, dóna gràcies a Déu perquè això li és permès un altre dia!". Del dolor i del desesper surt el dogma del contentament, l'entusiasme. Que es fa poesia, actitud cultural, obra (…).

Doncs això. El punt d'entusiasme necessari per commemorar que avui precisament fa 120 anys del naixement del poeta. Del revolucionari, de l'editor, de l'àcrata i de l'independentista, del malalt, del millor amant, del defensor de la cultura que, al capdavall, posà sempre l'amor com a única i última redemció de tots i cadascú de nosaltres. 


Dona'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                 bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                 bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

                      L'irradiador del port i les gavines (1921)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada