dimecres, 23 de novembre de 2022

Qui no coneix Assumpta Bermúdez?

La futura capitalitat de la sardana, l'any 2024 a Manresa, ocupa el Tema del mes d'El Pou de la gallina, aquest novembre. El reportatge reflecteix la voluntat de la comissió impulsora, de fer-ne un esdeveniment viu i participat. Al costat, la història de sardana i sardanisme des de 1904 o el record de 1963, quan vam ser declarats «ciutat pubilla»... De tot el reportatge allò que més em captiva és una foto feta d'en Francitorra, l'any 1957, al Passeig del Riu. Sardanes en petits cercles, la copla esbufegant i, de fons, un camió i una furgoneta DKW de la Coca-cola com a símptoma de modernitat. Encara perviuen els darrers barrets, gorres i boines, però alguns dels nois i noies van amb ulleres de sol tot celebrant una molt noucentista festa de l'arbre... al cor del franquisme! No hi puc fer més: m'atrau aquest goig de la festa compartida i, potser per això, celebro que el mateix número d'El Pou s'enllesteixi amb un «Qui no coneix...» dedicat a Assumpta Bermúdez. L'Assumpta ha estat 33 anys la tècnica de referència a la Festa Major de Manresa, i la Maria Picassó l'ha clavada en una il·lustració magnífica mentre un minimalista castell de focs s'enlaira al Parc de l'Agulla. Qui no la coneix l'Assumpta? De l'associacionisme local, tothom. I si no n'esteu segurs, aqui en teniu la pàgina. Reservada de mena, ella és el màstil de la nostra principal celebració comunitària.

Assumpta Bermúdez,
la vida pot ser una festa


Aquesta és la història d’una manresana singular, més tractada que coneguda: Assumpta Bermúdez Sanz. Nascuda el 1963 al carrer d’Enric Morera, quan encara es deia Belchite i al seu voltant tot eren camps o solars erms. Allà mateix, en una escola tan modesta com l’Academia Suiza, ja van fer notar als pares que la noia prometia, i que valia la pena deixar-la continuar estudiant. I a casa —el José i la Felicidad treballaven al tèxtil— van fer l’esforç. I ja tenim l’Assumpta al Pius Font i Quer! I fou al Pius, sense sortir del barri, on va mostrar un primer instint per al show business: la seva classe de 3r de BUP es van empescar un concert amb l'Orquesta Mondragón, que van fer venir a Navarcles amb un èxit i beneficis es-pec-ta-cu-lars. Avui això, entre menors, seria no només impensable i reprovable sinó directament punible. Però per a ella fou la seva epifania —i deu ser l’únic cop a la història de la ciutat que un viatge de final d’estudis surt gratis a tots els participants! Després vindrà la universitat, i mentre enllesteix ciències de la informació a l’Autònoma, es compra un Seat 850 i comença el seu periple per ràdios locals. També a Manresa passa per Ona7 i Ràdio Ciutat, i escriu per al Pla de Bages i, després, per Regió7, al costat d’un joveníssim Marc Marcè. Tampoc para d’ampliar el seu bagatge, i ara estudia ciències polítiques i sociologia. Fins que ocupa una plaça a la nova oficina d’informació de l’Ajuntament de Manresa! Això era l’any 1988 i la ciutat mastegava el relleu de l’etapa socialista amb el nou alcalde Sanclimens. L’Assumpta només té vint-i-cinc anys i treballa d’interina. I és aleshores que l’única tècnica de Cultura que hi havia en aquella ciutat de 70.000 habitants —«gran Fina Sitjes!»— decideix migrar. Ho heu endevinat: el lloc va ser cobert per l’Assumpta. De cop i volta tota la vida associativa ara es despatxava a la seva taula. Això i, és clar, els episodis festius. Passem comptes? Han estat 33 festes majors i aquest proper mes de febrer sumarà una 19a Fira de l’Aixada! «Cada any quedo esgotada, però m’agrada molt». Va conèixer les fórmules participatives del MAM —el concert multitudinari de Mecano el 1989— i de Manresa de Festa des de 1995. I en tot aquest temps ha vist créixer la complexitat tècnica i la responsabilitat que generen els episodis festius. «i les organitzacions complexes han de realitzar-se des de les administracions, donant protagonisme, si s'escau, a les associacions». De tot aquest temps conserva bons records de tothom, «de la gent de les entitats, però també del personal municipal amb qui hem coincidit durant dècades, des del Carles Muñoz a la policia local, fins l’administració amb l’Alba Camprubí o el Jesús Bautista, a manteniment!». Considera que el pressupost festiu ha de créixer i, també, defensa la idoneïtat del carrer Sallent per a grans concerts («Miro de ser honesta: sempre dic el què penso!»). I en tots aquests anys només s'ha perdut dues edicions de la festa major, ara fa deu anys «...i va ser per malaltia, una aturada llarga i seriosa que et fa repensar moltes coses, i fins i tot aprendre a dir que no». Reservada de mena, no aspira a ser l’ànima de la festa sinó tot just el pal que aguanta la vela del circ. I com que cada agost treballa, es parteix les vacances i es perd al setembre per les millors ciutats europees o, després de la Llum, resseguint carnavals a Canàries o fins el Carib. Allà la retrobareu: vivint la seva vida —i gaudint de la festa!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada