La iaia a l'escenari (i després "Moriu-vos")

Dijous, amb alguns alumnes dels cicle formatiu d'Animació Sococultural vam participar, al Kursaal de Manresa, a la preparació de Iaia, una proposta de teatre documental que començava al mateix vestíbul del teatre, amb una exposició de tot d'objectes aportats per gent gran de la ciutat i que, disposats en dues taules, exercien el seu poder catàrtic a la memòria dels assistents —o obligaven a parlar entre els més joves que sovint en desconeixien l'ús, la utilitat o el valor simbòlic d'una pòlissa, un brodat i les puntes d'un sèfino o mantellina. Després, sobre l'escenari, el públic es distribuïa en cinc taules, gairebé com el menjador d'aquestes àvies reals —gravades en temps de pandèmia— i representades en directe, en una experiència que va ser —tal i com ho presentava Mambo Project— "immersiva". El fet és que la canalla d'Animació, que havien col·laborat en la recepció del públic i dels objectes personals, i que van poder assistir convidats al darrer passi, van quedar impactats per aquella història d'àvies de després de la guerra, que podrien haver estat les seves. La repressió, la religió o el matrimoni, tractats per la franquesa del qui ja se sap al darrer glop de vida, varen somoure moltes emocions i aconseguiren donar valor a tants sacrificis anònims que ens han fet, avui, tal com som. Amb Machín de fons i el paper de Mireia Illamola executat tot just a un metre d'on jo seia, em va semblar reviure els darrers capítols de la plaça del Dimanat en només 30 segons! A la sortida no cal dir que tots els comentaris foren extremament positius per part de tots els nois i noies del cicle formatiu.

L'atzar —l'atzar és una neboda que hi actuava: Magda Puig— l'atzar, dic, va fer que ahir divendres tornés a teatre i, sense pretendre-ho, m'acarés a una altra obra sobre la vellesa. Al TNC, les darreres sessions de Moriu-vos —una creació del grup «Cultura i conflicte»— plantegen la dificultat d'envellir amb dignitat. El resultat no es perd en sentimentalismes, ni en la forma ni el discurs. Que no vol dir que no hi hagi tendresa! Però la voluntat és ventar un cop al públic assistent, sense contemplacions. Joan Arqué, el director, escriu al programa de mà que «apartem la mirada de tot allò que no sigui plenitud productiva o reproductiva. Un tracte edatista, discriminatori, que ve donat per l’envelliment d’un cos. Un col·lapse de l’humanisme que donàvem per fet. Una mena de bala que ens disparem ara, perquè impacti de ple en tots nosaltres d’aquí a uns anys». I els anys passen de pressa i el projectil arriba. Deixem de servir, i els cossos es deformen (al vestíbul, quines fotos de Marta Garcia Cardellach!) i anem perdent tota mena d'interès. Ras i curt: envellir avui és esdevenir una nosa. I el missatge és brutal i directe als nostres vells: Moriu-vos! Com que l'obra serà a Manresa el proper 11 de març no us perdeu pas l'ocasió de veure-la! Per tota la resta, retallo i enganxo la crítica de Santi Fondevila a l'Ara, el passat mes de novembre. Ho diu molt millor que jo no sabria:

Contra el menyspreu de la gent gran
Moriu-vos, teatre necessari i molt ben fet al Teatre Nacional

Santi Fondevila, Diari Ara, 26 de novembre de 2022

Vivim en un sistema que només valora la utilitat versus la productivitat. Ets en tant que serveixes. El per a què serveixes ja és una altra cosa. Qui ho sap molt bé són els centenars d’avis i àvies que després d’anys de ser útils queden aparcats a les residències de l’anomenada tercera edat tot esperant l’arribada de la parca. Són éssers humans amortitzats. De poc o res els ha servit haver cuidat emocionalment fills i nets. Hi va haver un temps que es respectava els vells. I se’ls escoltava. Ara ja no. Són font de problemes. El vertigen de la societat i la tecnologia els ha trepitjat. Cal amagar-los. A les residències geriàtriques, com en molts pisos de la ciutat, hi regna la solitud, la manca de caliu. El grup Cultura i Conflicte (...) ho resumeix al títol. Què caram! Moriu-vos . Aquest projecte multidisciplinari sobre els vells i les velles és una denúncia d’aquest menyspreu que posa sobre l’escenari artistes grans en tots els sentits (Imma Colomer, Montse Colomé, Oriol Genís, Enric Ases, Arthur Rosenfeld) i figurants més grans encara per mostrar que no sols continuen vius sinó que poden fer moltes coses. Sota la direcció de Joan Arqué (...) Moriu-vos és un espectacle molt visual on manen les escenes de dansa que ha coreografiat Sol Picó. Una funció que tant ens acosta a la problemàtica com la qüestiona mitjançant l’humor, la tendresa i la bellesa dels cossos que ballen i ballen. Brillant el solo que es marca la històrica Montse Colomé. Estimulants els moments quan el grup respira i es mou amb llibertat sense mediatitzacions tot celebrant records i somnis. Dolorosament empàtica la solitud d’Imma Colomer fins al seu emocionant comiat final. El més fort de la proposta no rau tant en els textos (Anna Maria Ricart) com en el conjunt d’escenes que d’una manera o altra toquen el cor. Magnífic l’irònic espai sonor de Pepino Pasqual i Marc Jodar. Teatre necessari. I molt ben fet.