Nadal al Catà: Sagarra a l'abast

Des que fa dotze anys vaig tornar a l'ensenyament, que vaig entusiasmar-me amb una versió molt particular dels pastorets: la professora de música —aleshores, la Rosa Maria Ortega, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa— tenia a mà un guió que combinava cançons amb algun fragment de Folch i Torres i una bona dosi del Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Ens hi vam abocar i, sota el nom de «Nadal al Catà», es pot dir que vam triomfar, un any i un altre, al teatre dels Carlins. Als nanos els agrada actuar, i ara mateix, gairebé tots desfilen per l'escenari bé sigui cantant, fent percusió o interpretant els germans Lluquet i el Rovelló —els papers es multipliquen: també tenim Satanàs, Llucifer i Llussifó: són tants els que volen triomfar! Però el tema són els rapsodes, generalment les rapsodes, que reciten amb la millor de les voluntats. Recitaven Sagarra, Joana Raspall o Papasseit. O Guerau de Liost, si molt convé. Els textos clàssics al costat de la pastora Caterina o el Jingle Bells, i els set pecats capitals que van anar creixent a vuit, nou i deu fins a incoporar el bullyng, la guerra o l'homofòbia. De tot hem fet, i ens ho hem passat sempre més que bé amb el suport de molts professors —n'hi ha de músics, i n'hi ha de fusteria i sobretot, d'estètica i de perruqueria: fa tothom tan goig! A la fi de l'escena de l'infern, fins a tres arcàngels rebenten la caldera i emmenen la canalla al bon camí, el de la bondat i l'estudi, recomanant per a les properes setmanes de festa que aprofitin el temps no només per menjar i beure...  Tot això ho he dit en aquest blog manta vegades, i fins en vam fer un vídeo que va ser seleccionat l'any passat al Sambori que organitza Òmnium Cultural. Però a mi em quedava un recel amb Sagarra: les rapsodes mai no entenien gran cosa —i a vegades, ni poc ni gens. Prou s'esforçaven a vocalitzar i fer veure que sí, que ho pescaven. No res. De fet, n'hi ha un bon grapat que no el celebren pas el Nadal ni tenen el català com a llengua de casa o carrer. I aleshores, i per tancar tot aquest temps de recitatius impostats, enguany em vaig atrevir a reescriure Sagarra per tal que fos entès no només el llenguatge sinó també el missatge. Comprendre i compartir. No res, han estat tres estrofes dedicades a les dues Màriams i la Romaysa, que tanta il·lusió hi han posat un pati darrera un altre. Que no només diguin Sagarra sinó que també el compartim: Més enllà de la paraula i també d'aquella creu... Sagarra a l'abast del Catà. Per als que parlen Darija, o tenen l'àvia a Colòmbia o —com jo— vivim convençuts que amb amor, sempre hi podrem posar barra.

El poema de Nadal

 

Raps 1:                     Ai, aire d’aquesta nit !  

                       Quina sentida de rosa

                       hi ha en l’aire gelat que es posa 

                       sobre el pols esfereït ! 

                       Ai, aire d’aquesta nit !

 

Raps 2:                     «Ai, aire d’aquesta nit !» 

                                  Quants anys fa que anem dient

aquests versos d’en Sagarra?

Els diem i els repetim

sense saber exactament

què diuen d’una samarra,

d’uns pastors a mitjanit

i l’estrella al firmament...

Els diem... posant-hi barra!

                                               

Raps 3:                     Només aquí, a dins del pit,

més enllà de la paraula

i també d’aquella creu,

podrem comprendre el sentit.

Si agermanats a la taula

—tant se val el que parleu—

compartim el pa i la sal

fins a fer que cada nit

s’assembli a la de Nadal.